Opinión | VENTAR I ESCAMPAR EL POLL

Cal demanar l’impossible

El 10 de maig de 1968, a París, la nit de les barricades, als carrers un crit es va fer famós, viral, «siguem realistes, continuem demanant l’impossible». El diumenge 9 de novembre fou el dia en el qual el voluntarisme comunal de la ciutadania es va despertar del Malzón, i va prendre els carrers de València d’Alacant, Elx... per retirar la porqueria i fang que envolta el Consell de la Generalitat. Es demanaven responsabilitats polítiques, penals, la dimissió i l’empresonament dels ineptes que ens volen governar, per la nefasta gestió de la riuada, pels morts que angoixaran per sempre més les nits, la història i la poca consciència dels responsables, res més, poca cosa.

El que és cert és que el president, la consellera d’Interior, Salomé Pradas, i el secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso, responsables de les decisions, no estaven al seu lloc. El dimarts 29 d’octubre, plovia i el cap del Consell, estava al raser, a l’aixopluc, amb el telèfon apagat: tres hores dinant amb una xicota periodista, i dues hores més ni se sap; la consellera d’Interior, responsable de les emergències, desconeixia l’existència del sistema general d’alertes d’emergència i el secretari autonòmic d’emergències, en una reunió de festejos taurins, il·localitzable fins al dia 30 a les 11 del matí.

Telèfon apagat

Cal preguntar-se en quin cap, cap, que amb dos dits de front, en una situació d’emergència i essent el màxim responsable, algú va de dinar i té el telèfon apagat?; quin responsable polític de les emergències desconeix els elements que estan al seu abast per resoldre situacions catastròfiques que poden afectar als governats?; qui amb una situació d’alerta roja per pluges i avisos de desbordaments desapareix durant 24 hores? La resposta és una: els membres d’un govern d’inútils com el que tenim al País Valencià. El dia 29, el centre d’emergències era ple de tècnics i professionals i orfe de l’autoritat política que havia de prendre decisions, estava bloquejat.

Com sempre serà molt difícil que els culpables siguen condemnats judicialment. Se sap per molts exemples que la justícia no està feta per a les víctimes massives de la incompetència política. Siguem confiats però no il·lusos, encara que sempre cal demanar l’impossible.

Tracking Pixel Contents