Endevina, endevinalla...

El dia 15 del mes de desembre, la pàgina 3 d’aquest periòdic Mediterráneo va publicar un article que paga la pena llegir-lo titulat Sin perdón, signat per Juan R. Gil. Un article didàctic i aclaridor de la trajectòria d’un partit polític d’ultradreta, que allà on va es presenta com el màxim exponent de l’honorabilitat, i al final resulta que és un instrument per a col•locar a gent políticament dolenta i perillosa pels seus valors, opinions, inconsciència o irresponsabilitat. Un partit que el primer que fa en quant arriba al poder és establir els sous i considerar que tot el que s’ha fet per un altre és una paradeta per a l’adoctrinament ideològic, i polític.

Tanmateix, ho desmunta tot i engega un seguit de projectes que abasten des de la negació cultural a la tergiversació de la història, el menyspreu a víctimes de violència masclista o del franquisme que tant admira. Sota el paraigua de la seua ideologia política i religiosa que recriminava als altres, es permet trencar els drets que democràticament ha aconseguit la societat.

Són els que col•locaren al moniato polític de Mazón en el cap del Consell, i als incultes personatges i borinots polítics que l’envolten, per a dirigir una política esfereïdora de drets, de patrioterisme pansit, que deixaren a les organitzacions culturals sense subvencions per donar-les a una escola de toreros, els que exigiren el desmantellament de l’organisme de prevenció de catàstrofes i, l’organisme valencià contra la corrupció.

Al final llegint l’article t’adones que no són més que uns salvapàtries, un grup d’illetrats i panxes agraïdes que usen de la democràcia com excusa per a destruir-la física i socialment.

No són demòcrates ni ho seran mai, són com els corcons, estan dins de la democràcia mentre aquesta els alimenta, però la intenció és eliminar-la. No enteneu en les meues paraules un intent de fer-li la rosca a l’articulista, no sembla un polític i jo no espere d’ell cap regalia. És el reconeixement d’unes manifestacions escrites amb voluntat de deixar les coses clares, de ventar i escampar la palla manifestada amb la justa mesura, sense estridències, però amb la fermesa de qui s’ha documentat i guarda memòria. Ja sabeu de qui parla?