Mazón dimissió

Bon dia a tots, al president del Consell també, només ens mancaria que el president tinguere un mal dia. Pot ser que algú pense que soc un poc pesadet, però Gandhi deia que «el més atroç de les coses dolentes de la gent roín és el silenci de la gent bona». No hem de callar, cal denunciar. El president va afirmar fa uns dies que si les coses es demanen en àrab, són concedides puix fem-lo en àrab: Mazón dimissió es pronuncia Aistiqalat Maswn!

Els seus pregoners diuen que la manifestació feta de comparar als palestins amb les víctimes de la dana, va ser un lapsus com ho va ser quan va afirmar: «Una mentida, per molt ben contada que estiga, i jo d’això en sé molt, continua essent una mentida», referint-se clar està a la seua incompetència. Tants lapsus lingüístics no pot ser que siguen casualitat, clar que el seu padrí actual, el Alberto Núñez Feijòo, diu que des del dia 29 d’octubre, estava noquejat, és a dir, estava sense sentit, no aclarís si es va noquejar abans o després de dinar.

És molt possible que davant del camí de victimització mamprès, quan Feijòo el sacrifique en l’altar dels vots, alçar la mirada i exclame en Arameu «Elí, Elí, ¿lama sabactani?» («Déu meu, Déu meu per què m’has abandonat?»). El president, és un mentider patològic. Un trastorn que de manera compulsiva el porta a mentir sense motiu aparent. Distorsiona la realitat com a via d’escapament. La finalitat de la mentida és escapar, evitar una situació, que li resulta angoixant i perjudicial. Després d’un bon dinar o el que fera, perquè no hi ha factura que ho justifique i la migdiada, la cosa mental afluixa. Sembla que a ell no li ha tornat.

Festorra

No aclareix el tipus de festorra, que va fer el dia 29, l’última és que es va quedar noquejat, la següent serà que la companya de taula li va haver de fer el boca a boca. Crec, que una miserable actuació política com aquesta no pot quedar en la caixa del temps i de l’oblit no devem deixar que germine la impunitat dels responsables. Al País Valencià tenim dos problemes que són perillosos. Un és, la pluja que no sap ploure; l’altre, molt més perillós, si com ara coincideix amb la primera, és que els governants no saben governar. Les conseqüències d’aquesta unió són pitjors que una pedregà que deien els llauradors del meu carrer.