Silenci (II)

No sé si valencianes i valencians som el poble més sorollós del món. En tot cas de la Mediterrània sí. Perquè tot i la similitud que tenim amb els que bordegen aquest mar, els altres no sofreixen el soroll com ací. Clar que fan festa i es diverteixen. Però sense crear un entorn on el silenci no cap.

Ací coets, traques, correfocs , castells... inunden sovint carrers i places sense cap consideració a la resta de la ciutadania. I això encara seria acceptable en la mesura que es limita a uns moments determinats de festa. Però és que a nosaltres el soroll ambiental ens pareix imprescindible. Pareix com si no poguérem viure si no anem voltats d’ell. El tenim com sinònim d’alegria, de benestar fins i tot.

Els castellans, que sovint fan frases i idees ben ajustades en aquest sentit, en tenen una que els ve ja des de l’edat mitjana i a través els seus místics. No sufrir compañia, en diuen.

És a dir no haver d’aguantar entorns molests, poder viure amb un relatiu silenci i un ambient afable i relaxant. I és que amb soroll resulta impossible pensar, i no sobre la Metafísica dels costums de Kant, no. Simplement sobre la vida, els deutes, la família, els amics o el diu el telediari.

Totalment necessari

El silenci és totalment necessari per a poder captar les coses tan elementals que tenim a la vora i que no serem capaços d’apreciar si al nostre voltant l’aldarull, el soroll, la companyia disruptiva, que es diu ara, és el se’ns imposa. Els nostres bars, els restaurants són llocs on resulta difícil trobar un moment de silenci, de repòs mental. Les converses d’alt nivell sonor pugen i pugen conforme el veí parla més fort. Al final som com una caixa de grills que atordeix per molt pròpia que siga dels valencians.

Sociòleg i traductor