Fragilitat

De sobte ens n’adonem que som fràgils. Tots i arreu. No cal gran cosa. Només un incendi en alguna part de la ciutat, on hi ha dos malferits, un accident de tràfic que ha dut un familiar a urgències, el tall de llum que ens deixa sense ascensor i trastoca totes les nostres normes habituals, una simple caiguda accidental. Són senyals que ens demostren cada dia com resulta de fràgil la nostra existència personal i física.

I això sense pensar en els efectes produïts sobre la petita vida quotidiana que exercim sense la mínima consciència de la seua realitat ben pregona i evident. Quan, com encara fa dos dies, un virus maligne va dur de cap a tot el món durant molt de temps.

Però no cal anar tant lluny en aquest aspecte. En tenim prou amb observar el dia a dia per a que la vida trencadissa i fràgil ens colpege directament a la cara. Som humans i com a tals exposats a una fragilitat no desconeguda, però sovint oblidada massa voltes.

El tema ha estat tractat des dels grecs als romans amb una insistència i pervivència absoluta. Perquè aquelles societats, que més que la nostra actual, vivia amb l’ai al cor va voler resumir-ho amb una frase que avui ens ressona encara amb tota la seua consistència. El Carpe Diem. Si, això és: aprofitar el que el dia ens dona. I això no només la gent major sinó també els joves. Al mateix temps, aquella colla de savis, també ens alliçonaven sobre com aprofitar la vida. I no ho feien amb la inconsistència, la pressa o l’excés de soroll (xarxes socials) que avui imperen. L’estoïcisme era per a ells tot un programa i no seria mala cosa tindre-ho present avui en dia.

Lluita

I, en certa manera és el que es pot observar en la ciutadania és una espècie de lluita contra eixa fragilitat quan un veu, un dissabte o un diumenge, tanta i tanta gent passejant per vora mar, per passeigs i parcs, en terrasses i places, aprofitant una conversa, una beguda, l’aire fresc i el sol radiant.