Recordar és tornar a passar pel cor

Hi ha paraules que, quan les desmuntem, revelen una veritat més profunda que la que ens ofereix l’ús quotidià. Paco Cerdà ens diu que recordar ve de re-cordis, és a dir, «tornar a passar pel cor». No per la ment, ni per l’arxiu fred dels fets, sinó pel cor. I això ho canvia tot.

Recordar no és només recuperar una data, un nom, una fotografia esgrogueïda pel pas del temps. Recordar és reviure. És deixar que una emoció passada ens travessi de nou, potser amb altres matisos, potser amb una intensitat diferent, però amb la mateixa capacitat de commoure’ns. Hi ha un compromís profund en aquest gest: el de no deixar que el temps esborri allò que ens ha constituït. I aquí, la memòria deixa de ser simple registre per esdevenir acte vital.

Aquesta visió —que beu de l’etimologia però també de la sensibilitat— interpel·la de manera directa la manera com convivim amb el passat, tant el personal com el col·lectiu. En una època on l’oblit sembla programat per sistema —des dels algoritmes de les xarxes socials fins a certa política institucional—, recordar és un exercici revolucionari. És un exercici de responsabilitat. De resistència. Com deia Walter Benjamin, el passat només es pot rescatar en l’instant del perill. I potser ara estem, un cop més, en aquest instant.

Tornar a passar pel cor la memòria de qui ja no hi és, dels llocs que hem perdut, de les lluites que s’intenten silenciar, no és un acte nostàlgic, sinó una manera d’honrar la veritat i donar-li continuïtat. De fet, com subratlla Cerdà, si allò que recordem no passa pel cor, si no està impregnat d’emoció, potser no estem recordant de debò, sinó simplement fent arqueologia.

I és que l’emoció no és debilitat, sinó matèria primera de la memòria viva. Allò que es recorda amb el cor es transforma en relat, en transmissió, en cultura.