Un dels nostres

De vegades, a determinats partits polítics, per raons de rendibilitat electoral, els entre un virus que els fa perdre l’objectiu de la seua existència. Aleshores els agafen unes diarrees mentals que els fa entrar en contradicció i no hi ha Crist que els entenga. La malaltia fa que tinguen una vara de mesurar segons qui ho faça la cosa, ells o l’adversari, això sí, sempre fent ús de la llei: la de l’embut. A títol d’exemple: amnistiar als imputats del procés ha estat mal fet. Per a ells, l’amnistia trenca tot el llistat codificat de lleis i és responsable del trencament de tota la legislació espanyola i europea. Però si s’aplica als policies, aquells que es van encarar violentament amb la població civil durant el referèndum consultiu, aleshores va ser just.

Acte de justícia

Tampoc és reprovable amnistiar als llauradors andalusos per l’actitud espoliadora de les aigües del parc nacional de Doñana i en vegada de requisar-los les terres, els subvencionen amb els diners de tots. Clar, els beneficiats són de la comunitat andalusa, per això en aquest cas l’amnistia, davant d’un suposat delicte, a diferència dels implicats en el procés, s’ha considerat un acte de justícia amb la intenció de portar la pau a un territori i una gent que sols vol el que creuen que els pertany. Mira tu, com se’ls veu el plomall. Parlar i pactar amb un partit legal que porta uns vots darrere és insultant, inadmissible i col·laboració amb terroristes, que ja no existeixen. Però pactar i parlar amb aquells que injurien la Constitució, contraris a l’existència de les autonomies (encara que viuen d’elles), partidaris d’un Estat centralista que ens retrotraurà a Ferran VII, contraris a la diversitat cultural més enllà dels vestits típics i el folklorisme musical. Partidaris de la dictadura i justificadors de la violència política com es pot constatar contínuament, això és pragmatisme.

No estar al lloc que li pertoca i per eixe motiu, propiciar la pèrdua de 228 vides humanes no suposa la renúncia al càrrec, ni tan sols mereix una petició de perdó a les víctimes vives i a les famílies dels difunts, però sí un increment de sous. Alguns la infecció la porten de marca i altres l’agafen per revenja, temporalment, fins al moment en què l’antibiòtic del poder els talla la diarrea.