Deixar morir un barri

Si el Barça és més que un club, el meu barri és més que un barri. Perquè, ni millor ni pitjor, la Vila és el cor d’Almassora. Un cor que, a diferència d’altres, no batega al mig del poble. Perquè el nostre nucli històric s’ha aferrat al sud, acaronat pel riu i bressolat per la Molineta, mentre la resta del poble s’estén cap a Castelló.

El barri té regust de poble d’antic. I compartir veïnatge és, com abans, un lligam: se’n té cura i es cuida, s’acompanya en el dol si hi ha un difunt i se’n fa costat: Conxita està pendent de Maria, que s’ha quedat sola; Paco ofereix tomates a la porta d’enfront si té collita; Xavier invita al porrat que acull el sant; Carmen arruixa el carrer i passa el motxo també a la veïna, que va caure un bac.

Com d’antic, els infants juguen al carrer. Pocs. Les meues, els de Manolo el del regador, els nets de Planes, el de Laura... I han vingut parelles noves. Poques. Perquè el barri envelleix i es buida lentament i massa ràpid, i agonitza convertit en recinte taurí cada volta menys estacional i sotmés a la pressió especulativa dels casals.

Però, lluny de conciliar residents i festa, l’Ajuntament d’Almassora ha ignorat el veïnat que encara resisteix. I, amb el no fer res, «la cosa se n’ha anat de mare!». «Fins i tot han oblidat la peatonalització!».

Per això, sense mesures valentes i urgents, el cor del poble acabarà sense veïnat. I, amb la pèrdua de l’ànima, la Vila deixarà de bategar. Eixe dia ens en lamentarem, però serà massa tard.

Portaveu de Compromís a la Diputació de Castelló