Més empatia, per favor

No sé si a vosaltres també us passa, però cada vegada tinc més viva la sensació que ens estem deshumanitzant. Ho note en el dia a dia: en com ens parlem, en com reaccionem, en com ens tractem. Ho veiem a les xarxes, on l’insult i el menyspreu s’han convertit en resposta automàtica; i en les converses, on el soroll ha substituït l’escolta. En general, la paciència i la comprensió es van perdent, i resulta cada vegada més difícil entendre’ns de veritat.

Vivim immersos en una immediatesa que tot ho devora. S’opina de tot, es jutja, i sovint es fa sense conéixer, sense pensar, sense mirar als ulls. Amb odi i etiquetes. Errar és d’humans (déiem)… però sembla que això ja ha passat a la història. La pressa i l’exigència constant ens fan oblidar que tots necessitem temps, tant per a nosaltres com per als altres.

Tot això té conseqüències que sovint no volem veure. Parlem cada vegada més de salut mental, però encara ens costa aturar-nos i reconéixer que no podem amb tot. Sembla que haguérem d’estar sempre bé, sempre forts, sempre productius. Ens incomoda mostrar la fragilitat, com si demanar ajuda fora un signe de feblesa i no, com realment és, un acte de valentia.

Encara hi ha molta gent que no entén què significa viure amb ansietat, amb depressió, amb tristesa profunda o amb por. Davant d’això, la resposta més fàcil és la incomprensió, la frase ràpida, el «va, no és per a tant».

En aquest context, iniciatives com les Jornades de la Salut Mental, que ara mateix tenim en marxa a l’Alcora, són fonamentals. Ens recorden la importància de cuidar-nos per dins, de parlar obertament del que ens passa i de trencar els tabús que encara pesen sobre aquest tema.

Són accions molt importants per a donar visibilitat, però cal anar més enllà. No n’hi ha prou amb parlar-ne o amb organitzar activitats si després no es posen els mitjans necessaris. Encara hi ha massa gent que no pot accedir a un tractament, o que ha d’esperar mesos per ser atesa. La salut mental no pot dependre dels recursos econòmics de cadascú.

Hi ha moltes coses que costen d’entendre, però passen, seguint el fil de la falta d’humanitat. Em venen al cap, per exemple, els casos de maltractament animal que, per desgràcia, en l’actualitat continuem veient massa sovint. A l’Alcora hem tingut casos recents realment sagnants: gossos morts, abandonats en condicions infames... Costa imaginar una crueltat així, i encara més entendre com pot haver-hi qui la justifique o la minimitze.

Són moltes les situacions que ens recorden que la vulnerabilitat és un fet que no podem ignorar. Persones grans soles, famílies amb dificultats, infants en risc, gent que viu amb malalties o soledat. Tots ells ens mostren que la injustícia i el sofriment no tenen nom ni forma única, i que mirar cap a una altra banda només agreuja la situació.

Palestina

Hi ha realitats que mostren el límit de la deshumanització. Ho estem veient ara mateix a Palestina, on aquesta condició es manifesta en la seua forma més extrema i cruel: un genocidi. Una matança sistemàtica i planificada, que no deixa lloc a dubtes ni interpretacions. Això no va d’idiologies ni d’opinions. Va de decència, de ser o no ser humà. I cal dir-ho clar: qui és capaç de negar o minimitzar un genocidi, senzillament, no és una bona persona. El cessament del foc definitiu és crucial, però no pot ser el final: calen responsabilitats i reparació. Perquè cap pau real pot nàixer sobre el silenci davant d’una atrocitat així.

Sí... tot això passa. Passen el dolor i la injustícia. Passa que es jutja sense conéixer, que es parla sense escoltar, que es fa mal sense pensar. I massa sovint ens hi acostumem, com si no anara amb nosaltres.

Afortunadament, són moltes les persones (vull pensar que la majoria), col·lectius i entitats que no es resignen. Que cuiden, que escolten, que denuncien. Que dediquen temps, esforç a ajudar a les víctimes. Plataformes, associacions i voluntaris que treballen amb valentia per tal d’alleujar el sofriment alié i fer d’aquest món un lloc més digne.

Són elles i ells els que ens recorden que, malgrat tot, encara hi ha esperança. I que allò que de veritat ens falta -com a societat i com a persones- és menys soroll, menys pressa, menys indiferència... i, sobretot, més empatia.

Alcalde de l’Alcora i secretari general del PSPV-PSOE a la província de Castelló