Un any d’indignitat

Escric aquestes línies un dia abans que se celebre en la Ciutat de les Arts i les Ciències el funeral d’Estat per les 229 víctimes mortals de la dana del 29 d’octubre de l’any passat. Si no ho ha impedit una cancel·lació d’última hora, per exemple un Es Alert enviat aquesta vegada en temps i forma, Carlos Mazón haurà sigut present allí on els familiars de les víctimes li van implorar amb llàgrimes en els ulls que no estiguera. Serà un nou greuge del molt poc honorable cap als valencians que ara fa un any van perdre de la manera més cruel allò que més estimaven. I el que fa més mal, sabent que molts s’hagueren salvat si el seu president haguera estat en l’únic lloc on per raó de l’alt càrrec que ocupa, la primera autoritat de l’Estat en la Comunitat, havia d’estar aquella llarga vesprada; més llarga i més tràgica, per descomptat, que la infinita i desvergonyida sobretaula del Ventorro.

Un aniversari que arriba amb noves revelacions sobre la personalitat mentidera i fosca d’un personatge que ha embrutat fins a extrems mai coneguts el que representa la pràctica política. Una activitat de servei públic que té com a raó de ser millorar la vida dels ciutadans i a la qual un s’entrega per conviccions i principis morals. Per descomptat que Mazón no és el polític més lladre que hem conegut els valencians que, en això de la corrupció i el lladronici de diners públics, ja estem curats d’espante. No és tampoc qui més ha faltat a la seua paraula: «En el peor de los casos, tendríamos que chupársela a uno de Vox»; ho va dir i ho va fer, va ser el primer dirigent popular a agenollar-se davant l’extrema dreta. Però és, sense dubte, el president més indigne que ha ostentat la màxima representació institucional del poble valencià.

Pecats de l’ànima

Ho és perquè per damunt dels mundanals pecats de la butxaca estan els pecats de l’ànima, eixa que Mazón sembla no tenir. El seu comportament el dia de la dana mentre la gent s’ofegava, però sobretot el maltractament que durant un esquinçador any ha dispensat als familiars de les víctimes, així ho corrobora. Famílies que primer van haver de trobar als seus desapareguts que mai no van arribar a casa, després el van haver de soterrar en soledat, i que ara volien retre’ls en pau l’homenatge que mereixen. Però no podran fer-ho perquè aquesta vegada Mazón no s’ha tancat al Ventorro. Tal vegada no té ja qui l’acompanye i vol anar on els valencians no volem que estiga. És l’última mostra de la falta d’empatia cap a les víctimes, la gota d’aigua que satisfà el got d’un any d’indignitat i menyspreu que no només té a Mazón com a protagonista. Com a extreballador de Canal 9 em fa fàstic comprovar el grau de manipulació i servilisme dels dirigents d’À Punt que dissabte van intentar amagar la manifestació de València amb un revival de la millor faena del torero ultra Vicente Barrera. Com a ciutadà de Castelló em fa vergonya que la meua alcaldessa es negara a convocar ahir ni tan sols un minut de silenci en record a les víctimes. No és aquest el Castelló que em representa.

I no puc deixar de dir-ho: Mazón és el mateix president que, al dictat de Vox, vol esborrar la memòria i l’exemple d’Ernest Lluch. Una mostra més de la seua indignitat.

Periodista i escriptor