Com pot dormir tranquil?

Fa un any de la dana, i encara esperem respostes. Pràcticament, totes. Encara esperem que el Govern valencià assumisca el que no va fer, el que va amagar i el que va callar. Aquella tragèdia va mostrar fins a quin punt la incompetència i la falta d’honestedat poden agreujar el dolor d’un poble.

Un any després, el relat oficial continua ple de silencis i excuses. El titular que ahir obria la portada d’aquest diari és tant gràfic com eloqüent: El 112 recibió 36 llamadas por minuto mientras Mazón comía en El Ventorro. Mentre la ciutadania lluitava contra l’aigua, el Govern valencià naufragava en la seua pròpia ineficàcia. És el retrat d’uns dirigents incapaços de dirigir i d’un president frívol, allunyat del patiment de la seua gent. El temps ha passat, però la reconstrucció dels fets continua encallada, com la dels danys materials. I, com aleshores, ningú sap qui porta el timó.

En lloc d’assumir responsabilitats, el president Mazón ha optat per multiplicar les versions. Fins a huit. Huit relats diferents sobre el que va passar aquell dia: sobre els avisos meteorològics, sobre els protocols que no es van activar, sobre les decisions que ningú va voler afrontar. Cap d’aquestes versions ha servit per a aclarir res. I el que és més greu: cap ha anat acompanyada d’autocrítica sincera ni de rectificació real.

I, mentre les famílies damnificades continuen esperant solucions, el Consell sembla confiar que el temps i el cansament facen oblidar el que va passar. Però la gent no oblida. No ho hem fet, ni ho farem. En cada carrer, en cada plaça, en cada poble i ciutat, la societat valenciana ha deixat clar que la veritat no pot quedar sepultada sota el fang. Les víctimes, les seues famílies i els municipis afectats continuen reclamant explicacions i responsabilitats. Ja ningú dubta que no és cosa de partits, ni de colors, ni de classes socials: és un clam unànime que ressona amb la mateixa força que el primer dia: Mazón, dimissió.

Oïdes sordes

És lamentable que el Partit Popular haja decidit fer oïdes sordes a aquest clam ciutadà. Pretendre que una catàstrofe d’aquesta magnitud es resolga amb notes de premsa i silencis calculats és una falta de respecte a totes les persones que van patir (i continuen patint) les conseqüències de la dana. No es pot governar d’esquena a la realitat.

Quan la confiança es trenca, la distància amb la ciutadania es fa cada vegada més gran, i això és molt difícil de reconstruir. Cap gest polític pot substituir l’empatia, la transparència i la veritat. Sincerament, em costa entendre com Mazón pot seguir com si res. De fet, no ho entenc. Com pot dormir a les nits? Com pot llevar-se cada matí, mirar-se al mirall i continuar fent veure que no ha passat res? Com pot presidir actes, parlar de gestió, de futur, de normalitat… com si darrere de la seua mala gestió no hi haguera 229 morts, famílies destrossades i pobles encara marcats per la tragèdia? Ser president a qualsevol preu? Em resulta humanament incomprensible.

Solidaritat exemplar

Però, davant la paràlisi de les institucions valencianes, hi ha hagut una resposta que dignifica el nostre territori: la de la gent. Des del primer moment, la societat valenciana (i de tot arreu) va reaccionar amb una força i una solidaritat admirables. Voluntaris i voluntàries, entitats, empreses i ajuntaments van treballar colze a colze per tal d’ajudar.

Així, la dana va ser una tragèdia que també va servir de retrat. Va mostrar la fragilitat i incompetència dels nostres governants al capdavant de la Generalitat valenciana i, alhora, la fortalesa del nostre poble.

Em sent especialment orgullós del poble de l’Alcora, que va saber mobilitzar-se per a recollir productes de primera necessitat per a les zones més afectades. I també vam estar allí, ajudant a netejar, compartint l’esforç i la tristesa amb els qui ho havien perdut tot. Aquells dies van demostrar la millor cara de la nostra societat: la que no mira cap a un altre costat quan algú pateix.

I eixa és, potser, la gran lliçó que ens deixa tot això: la solidaritat no pot substituir la responsabilitat política, però sí que pot recordar-li quin hauria de ser el seu sentit. La ciutadania ja ha fet la seua part. Ara és el moment que el Govern valencià faça la seua: donar la cara, dir la veritat i forçar la dimissió de qui és el màxim representant d’un poble al qual ja no representa.

El poble valencià no demana miracles, només veritat, respecte i decència. Que qui governa recorde que el poder no és un escut, sinó una responsabilitat. Que mai més la prepotència substituïsca el deure de servir. La veritat no prescriu ni es dilueix amb el temps. És l’únic fonament sobre el qual pot alçar-se un futur digne per a totes i tots.

Alcalde de l’Alcora i secretari general del PSPV-PSOE a la província de Castelló