En defensa de la democràcia

Avui fa 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, data que no passa indiferent, als que han viscut aquell període. Tanmateix els que no l’han conegut, sinó en els llibres o segons els han contat, parlen de manera lleugera, sense aprofundir ni pensar massa, de vegades amb gestos feixistes alçant el braç desafiant a tothom.

Però en realitat tenen molta sort de poder manifestar-se així en plena democràcia, de manera natural sense por de ser maltractats per la policia o de ser empresonats. Tenen la confiança, sense saber-ho, que els donat la democràcia, el sistema que segons els seus principis els garanteix la llibertat d’expressió, l’empar d’un sistema judicial.

Es la contradicció que té la democràcia, que permet ser criticada, o pitjor, denostada pels seus enemics, sense que aquests puguen ser detinguts o empresonats a causa de la crítica. D’això s’aprofiten, ja ho deia el dirigent nazi Himmler durant els anys de la república de Weimar en Alemanya, prèviament a l’arribada al poder de Hitler, després d’unes eleccions democràtiques. Aquell deia, que el parlament democràtic els donava les armes (subvencions, càrrecs polítics amb bons sous, plena llibertat) per acabar amb el sistema. Ja sabem que va passar després de 1933 quan Hitler va arribar al poder.

També ara mateix el Congrés en Espanya està donant les mateixes armes a aquells polítics que volen acabar amb la democràcia. Vegem que són sinó els jornals als diputats o regidors d’extrema dreta, que mostren rebuig per la democràcia, menyspreant les seues institucions, rebent subvencions pels vots aconseguits en les eleccions democràtiques, qüestionant els principis d’igualtat en relació a la dona o als immigrants pobres, negant els valors dels drets civils, intervenint en aquelles autonomies on poden, per a que aquests principis no arriben a complir-se degudament. Són aquestes les mateixes armes de les quals parlava Himmler abans de 1933.

Anys de lluita

Es aquest el futur que ens espera segons ells, retallant o buidant els drets individuals que s’han aconseguit en els anys de lluita per la democràcia que estan inscrits en l’actual constitució.

Per dur a terme la seua tasca destructiva i subtil canvien els noms de les lleis per no ser perseguits pels tribunals de la democràcia, parlen de llibertat en general o de concòrdia, de drets essencials, però la lletra menuda i l’execució els permeten rebaixar els drets humans, la memòria històrica democràtica, els drets de la dona, les minories o als més dèbils en l’escala de riquesa, negant el canvi climàtic, buidant de contingut les lleis com la del valencià. Tot això amb una propaganda eficaç per als que sols llegeixen la lletra gran dels titulars, els que no saben la política que porten darrere, els que han estudiat poc i de pressa, els que sols escolten arguments populistes.

Això és el que propicien aquells que alcen els braços amb la manera feixista o els que callen esperant el canvi que permet el privilegi. Són els que desitgen sense dir-ho la falta de drets sense cap garantia judicial, els que alenen la persecució a les minories, o estan en contra de la igualtat de gènere, els que fomenten el silenci de la majoria, o siga, els que volen una dictadura.

Catedràtic d’Història