Una simple explicació

En la jurisprudència del Tribunal Suprem, explicat de manera simple, està establert que per a condemnar per presumpcions ha d’existir com a mínim una prova de càrrec efectiu, vàlid, que no viole dret fonamental algun, la innocència s’acaba únicament quan hi ha proves demostratives d’haver realitzat els fets inculpatoris. La presumpció d’innocència prohibeix un pronunciament sense base probatòria vàlida i suficient i no es pot oblidar que l’obligació de provar, recau sobre els que acusen. En la sentència contra el Fiscal General, el TS se salta les seues pròpies instruccions processals i construeix una presumpció sobre una altra presumpció.

El jurista i catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo afirma que «si el quadre probatori sòlid, coherent i concloent» que en la sentència el TS manifesta posseir no permet (la) identificació individualitzada de l’autor del delicte, és que este quadre no existeix. Així de simple. La manca de fonamentació jurídica de la sentència és patent quan no permet als cinc magistrats que redacten la sentència identificar qui i com ha comés el delicte. A la sentència, la sala segon afirma que el correu el va filtrar el fiscal general «o algú del seu entorn immediat». Si no hi ha un autor cert i provat, si no hi ha identificació inequívoca del delinqüent, ni proves per a fonamentar els indicis, l’afirmació d’autoria és tan sols una hipòtesi. I si hi ha dues possibilitats, el fiscal o l’entorn, davant el dubte la sentència ha de ser favorable a l’acusat.

La mà que bressolava el bressol

Des de la instrucció s’ha vist la mà que bressolava el bressol, per la porta de darrere. La resolució porta un segell, firma i antecedents coneguts: la llei Marchena, en la que el context substitueix al text, l’entorn al fet. Al fiscal general el Suprem, la immune i impune sala segona, li ha aplicat no la llei sinó el Codi Penal de l’enemic, la mateixa mesura que al seu moment aplicaren els fiscals als independentistes. El fiscal serà absolt pel TC o pel tribunal europeu, però quan la pena estiga complida, com va passar amb tots els que d’una manera o una altra van desafiar a la sala segona: Atuxa, Otegi...

La pena imposada no és la condemna, la pena sempre és el procés.

Suscríbete para seguir leyendo