Per la cadira

Enguany hem celebrat l’efemèride de l’aprovació del matrimoni igualitari, que va convertir l’Estat espanyol en el tercer del món a reconéixer el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe. Aquesta fita no va només de l’argument, repetit insistentment, que s’ha d’estimar a qui es vulga. Va de drets i deures, perquè això és el que fem quan contraiem matrimoni: adquirim drets i deures.

Fins aquell dia, les parelles del mateix sexe no tenien dret que si una de les dues persones estava ingressada a l’hospital, l’altra poguera disposar de dies per a tindre’n cura; no tenien dret a una pensió de viduïtat; no tenien dret, i punt. Això és el que es va aconseguir fa tan sols 20 anys. I això fa pensar: jo tinc 47 anys i ni la meitat de la meua vida he viscut en un país on les persones homosexuals han tingut dret a casar-se en igualtat amb les heterosexuals.

El passat 6 de novembre vam celebrar una altra efemèride: feia tretze anys que el Tribunal Constitucional va rebutjar definitivament el recurs del Partit Popular contra el matrimoni igualitari, contra el fet que les persones homosexuals tingueren els mateixos drets que la resta. I cal tindre present que l’any 2012, mentre el Partit Popular lluitava als tribunals per eliminar aquest dret, l’actual alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco, no sols no era una simple simpatitzant del PP: era càrrec públic del govern del PP a l’Ajuntament, i guardava silenci i donava suport a aquell recurs.

Tot això, només per mantindre la cadira.i ha coses que, quan les recordes, expliquen, i molt bé, les polítiques que Carrasco aplica a l’Ajuntament i el seu blanquejament de l’ultradreta. Per la cadira, el que faça falta.

És portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Castelló

Suscríbete para seguir leyendo