Dos models, un dret

Quan es parla de la crisi de l’habitatge, massa sovint el debat s’embruta amb soroll, consignes buides i acusacions interessades. Hi ha qui assenyala al Govern d’Espanya i a Pedro Sánchez com si no s’haguera fet res. La millor manera de respondre a eixe relat és baixar al carrer, als barris, i mirar què passa quan hi ha voluntat política i quan les decisions polítiques es transformen en fets.

A la Vall d’Uixó ho podem veure amb una actuació molt concreta: la rehabilitació de la Colònia San Antonio. Açò també són polítiques d’habitatge. No és propaganda ni titulars, són obres, inversió pública i una aposta clara per revertir una situació molt millorable. Parlem d’un projecte que mobilitza més de 3,3 milions d’euros, amb una aportació de 2,4 milions per part del Govern d’Espanya, completada amb quasi un milió d’euros de l’Ajuntament. És una col·laboració institucional real, que funciona i que dona resultats.

Les dades expliquen millor que qualsevol eslògan per què esta intervenció era imprescindible. A la Colònia San Antonio, el 23% de les vivendes dels blocs plurifamiliars de tot el barri estaven buides. Habitatges degradats, sense ús, sense vida. Amb esta rehabilitació als carrers A, B i C comencem a revertir esta realitat, recuperant vivendes perquè siguen accessibles i eficients energèticament. Açò és política d’habitatge que està feta amb serietat i responent a necessitats reals.

Per això sorprén (o no tant) que alguns critiquen el Govern d’Espanya mentre ignoren deliberadament una realitat bàsica: l’Estat ha fet la seua part. Ha destinat diners a polítiques d’habitatge com la que fa possible esta rehabilitació. Ha aprovat una llei d’habitatge amb ferramentes clares per regular el preu del lloguer. Ha impulsat la nova empresa pública de vivenda, Casa 47, perquè tot el que es construïsca amb diners públics siga públic per sempre, blindant-ho contra l’especulació. I ha transferit sòl i vivendes de la Sareb perquè tornen a la ciutadania. És un treball en curs.

El problema és que les comunitats autònomes governades pel Partit Popular no apliquen la llei. I la Comunitat Valenciana és un exemple claríssim. El Partit Popular valencià té les competències en habitatge i no les està exercint. No regula, no construeix, no executa. I el que és encara més greu: ni tan sols posa en marxa les ajudes quan arriben finançades per altres administracions. El cas de la Colònia San Antonio torna a ser un exemple molt clar. És la mateixa línia de subvencions que han rebut municipis governats pel PP, com Almassora o la ciutat de València. I què han fet? Renunciar-hi! A la Vall no. Ací les estem executant. Renunciar a una subvenció per rehabilitar vivenda és renunciar a millorar la vida de la gent. És abandonar el principal problema que hui preocupa la ciutadania. I això no és una qüestió tècnica ni econòmica: és una decisió política.

El mateix passa amb el Pla Vive de la Generalitat Valenciana. Molt anunciat, molt publicitat, però buit de contingut real. A la Vall hem mostrat interés, hem oferit terrenys i hem sigut proactius. La resposta ha sigut el silenci. Cap projecte, cap calendari, cap concreció. El no res convertit en política d’habitatge. I mentrestant, el PP continua acusant altres administracions per tapar la seua inacció…

En canvi, quan mirem altres territoris on governen o cogovernen els socialistes, el resultat és ben diferent. A Catalunya, amb Salvador Illa com a president, l’aplicació de la llei d’habitatge està donant resultats. Al País Basc, on formem part del govern autonòmic, les polítiques públiques d’habitatge són una prioritat real. Quan hi ha voluntat política, quan es creu que l’habitatge és un dret i no una mercaderia, les coses avancen.

Des de la Vall d’Uixó, amb la col·laboració del Govern d’Espanya, estem demostrant que una altra manera de fer és possible. Que les polítiques d’habitatge poden ser reals, eficaces i transformadores. Que rehabilitar barris, recuperar vivendes buides i invertir diners públics per a posar-los al servei de la gent no només és possible, sinó necessari.

Este és també el model que defensem per als valencians i valencianes. El que proposa el PSPV i Diana Morant de cara a 2027: aplicar la llei d’habitatge, executar les ajudes, impulsar la rehabilitació, ampliar el parc públic i posar les persones al centre. Perquè quan el Partit Popular pot fer, no fa. I per això, quan s’acoste el moment de decidir, serà important recordar qui ha estat al costat de la gent i qui ha mirat cap a un altre costat. Qui ha fet polítiques d’habitatge reals i qui ha renunciat fins i tot a les ajudes concedides. Qui ha governat amb responsabilitat i qui ha preferit la comoditat de la inacció.

El 2027 no anirà de sigles, sinó de models: el d’una dreta que quan pot no fa, i el d’un projecte socialista que demostra, des dels barris i des de les ciutats, que l’habitatge és un dret que es garanteix amb fets.

I eixe debat, comença ja.

*Tania Baños és alcaldessa de la Vall d’Uixó

Suscríbete para seguir leyendo