Hem oblidat

Els humans tenim la memòria curta això és el que mostren les dades i que podem constatar dia a dia qualsevol de nosaltres. Fa poc apareixíem a les finestres de casa nostra i amb una mostra d’afecte sincera, ens posàvem a aplaudir tota la gent que formava part del món sanitari per agrair-los el que feien per nosaltres. I era una cosa justa.

Era un acte espontani i sincer, clar i entusiasta que mostrava el millor de la societat: els valors col·lectius i de solidaritat. Durant aquells terribles dies ens sentíem acollits en saber que si venien mal dades, i eren mals temps, d’incerteses i foscor, ens anàvem a encontrar rebuts per una gent que sabrien tractar-nos degudament. I amb els recursos suficients, malgrat persones perverses, que, via la nostra sanitat pública, tirarien endavant per acabar aquell malson.

En l’oblit

Ara sembla que tots aquells aplaudiments han caigut en l’oblit i tot torna a rutlar amb la convenient mesura que ens tranquil·litza. Però de fet no és tant així com puga parèixer perquè hi ha moviments subterranis que trastoquen, commouen i miren de debilitar eixe cos que en diem sanitat, en general i sense precisar, que vetla per nosaltres i ens fa més sans i despreocupats. Perquè es privatitza la sanitat i això no és convenient ni saludable per a la majoria de la gent.

El premi Nobel d’economia, l’americà Joseph Stieglitz, que en sap un fum del tema i ha ocupat llocs rellevant en el seu sector, diu clarament que és bo privatitzar sempre que el preu que es paga pel servei siga menor, i que allò s’ofereix tinga més qualitat.

No entrarem ací en estadístiques. No n’és el lloc, però qualsevol ho pot llegir en les noticies diàries o escoltant les xarxes socials. Privatitzar costa més diners a l’estat i l’assistència no és forçosament millor.

Però fins i tot per damunt dels resultats, i ací no s’ha de parlar només de beneficis o pèrdues, cal saber quin valor tan enorme té el capital humà de la nostra sanitat. Que és enorme i fort.

A més, tan sols cal fer-se una xicoteta pregunta per a saber què ens convé més a la ciutadania. Qui se n’ocuparà del malalt? Una empresa privada que només busca benefici?

Sociòleg i escritor