Trista herència

Els atacs criminals actuals i anteriors dels EEUU i Rússia són el resultat de la trista i llarga herència del passat, de les conseqüències de la segona guerra mundial (2GM), que la resta de països van haver d’acceptar de manera obligada i resignada sense poder fer altra cosa que acceptar les invasions militars i fets vandàlics de sang contra estats sobirans del món, sense remei, acostumant-nos a aquest discurs de sang i mort com alguna cosa normal.

Els països guanyadors de la 2GM (EEUU, URSS, Regne Unit, França, Xina) van crear l’ONU en 1945, substituint la Societat de nacions, en la que hi ha la Comissió Permanent amb dret de veto, a través de la qual decideixen, posant-se d’acord tots cinc, les actuacions militars que han cregut convenient, sense cap sanció, segons els interessos particulars, fins ara mateix.em oït alguna sanció de l’ONU d’alguna d’aquestes invasions militars i criminals?

D’altra banda, la creació de l’OTAN el 1949 també és una altra herència de la 2GM, de les disputes ideològiques entre EEUU i l’URSS per augmentar les zones d’influència. Aquest organisme militar, comandat pels EEUU, va ser creat per defensar-se de l’atac dels països d’influència comunista al cap del qual estava l’URSS. Sis anys més tard, el 1955, aquests també van crear el Pacte de Varsòvia amb la mateixa finalitat, responent a l’estratègia de confrontació de la guerra freda iniciada el 1947.

Aquesta situació de blocs militars en la que es defensaven dues posicions ideològiques: capitalisme i comunisme, es va mantenir fins 1991, quan després de la dissolució de l’URSS, es va desfer el Pacte de Varsòvia, però no obstant això, l’OTAN va continuar existint encara que no hi haguera aquest antagonisme ideològic, pretextant una defensa dels interessos occidentals d’agressions exteriors indeterminades.

L’ONU i l’OTAN són per tant dos organismes internacionals, un civil i l’altre militar, herència directa de la 2GM, fa ja 80 anys, per mantenir la pau i defensar-se o atacar militarment allà on li semble al seu comandament més poderós. Tota una contradicció. Són dos organismes que no responen a idearis plenament democràtics, l’ONU amb el dret de veto dels cinc països més poderosos i influents i l’OTAN amb la facultat d’actuar militarment i impunement en un altre territori amb la direcció i lideratge dels EEUU.

Per tant de fet cap dels països membres de l’OTAN no pot impedir les agressives activitats militars dels EEUU i d’altra banda ningú s’atreveix a eixir-se’n (Espanya va votar sobre la seua permanència el 1986). Per tant vullguem o no, estem arrossegats a les seues malifetes capritxoses en qualsevol moment. Com ara.

No es parla molt obertament de la dissolució de l’OTAN per por als EEUU, amb l’alternativa de crear una política comú de defensa de la Unió Europea, ni tampoc d’aprofundir en fer un gran estat federal per enfrontar-se a les amenaces dels EEUU, Rússia o Xina. Les úniques veus que criden més fort són les populistes, precedents de futurs feixismes, que amb polítiques de discriminació miserable en tots els sentits sols pretenen la desunió i la preeminència de les minories socials més riques i poderoses.

Catedràtic d'Història

Suscríbete para seguir leyendo