El fava que parla massa

Umberto Eco afirmava que el feixisme era una filosofia de govern que emfatitza la primacia i la glòria de l’Estat, l’obediència incondicional al seu líder, la subordinació de la voluntat individual a l’autoritat estatal i la severa repressió de la dissidència i, es menyspreen els valors liberals i democràtics. L’escriptor alemany Thomas Mann, el 1940 en la seua gira pels Estats Units, va dir «quan el feixisme torne ho farà en nom de la llibertat» (Ayuso i companyia ho utilitzen moltes vegades). Ja tenim la imatge descriptiva, apliquem-la i ens donarà el personatge.

Quan el Tribunal Suprem dels EEUU va decidir declarar la immunitat total del president per qualsevol acte que fera en l’exercici del seu càrrec, donaren carta blanca al president Trump per a legislar mitjançant decrets presidencials. Encara que després es declaren contraris a les lleis o la constitució, cap responsabilitat recau en ell, el mal ja està fet. Al llarg de l’any de govern, diferents personalitats, han manifestat criteris preocupants de la seua anòmala personalitat. El Premi Nobel d’Economia Paul Krugman s’adreçava als països de la UE dient-los: «Acabeu d’aprendre allò que ja hauríeu d’haver sabut de bon començament: un acord amb Trump dura fins que ell vulga trencar-lo».

La neboda del president, la psicòloga Mary Trump, el 2020 va escriure un llibre (Too Much and Never Enough; Massa i mai prou) i en ell manifestava que «les patologies de Trump són tan complexes i els seus comportaments sovint tan inexplicables, que establir un diagnòstic complet requeriria... de proves psicològiques i neurofísiques. El seu ego ha estat i és una barrera entre ell i el món real. No té cap principi.a fet de l’engany la seua manera de viure. Si li concedeixen un segon mandat serà la fi de la democràcia nord-americana».

John Bolton, exassessor seu de Seguretat Nacional, va afirmar: «Trump és un ximple, un idiota útil que creu que les relacions internacionals es resolen com si foren pactes immobiliaris. Les seues expressions corporals i manifestacions discursives són cada vegada més insensates. Potser seria bo que algú del seu cercle més íntim li diguere que de vegades més val callar i parèixer un imbecil que parlar i confirmar-ho».

Suscríbete para seguir leyendo