El dia del pare

A banda de ser el Dia del Pare, si els dic que els noms dels meus pares són José Manuel i Maria Josefa, i que el meu segon nom és Josep, entendran per què aquest dia sempre està assenyalat en el calendari familiar. Supose que cada família de Castelló té les seues dates importants, i els he de confessar que, cada vegada més, recorde com estime els meus pares.

En un dia com aquest, valore l’esforç, l’estima i la dedicació que la majoria dels nostres pares ens han dedicat perquè tinguem una bona vida, oportunitats, educació, treball o un plat calent per a dinar. En un dia per a entendre la importància de les relacions entre diferents generacions, em bull la sang de veure com la dreta, en el seu assalt a l’estat del benestar, vol convertir els nostres pares i mares, i avis i àvies, en els nostres enemics i enemigues, i els vol furtar les pensions que cobren, imprescindibles per a la seua supervivència.

I no, no parle de youtubers sense cervell que viuen a Andorra; parle de polítics municipals, amb corbata, com és el portaveu del govern de Carrasco, que al novembre criticava les contribucions de treballadors i empreses al sistema de pensions, tal com ho estan llegint.

No ens equivoquem: la dreta ha perdut el nord i la seua deriva ultra, per ara, no té fre. Els que diuen que cal eliminar les pensions no estan pensant només en els nostres pares, estan pensant que nosaltres no tinguem dret a cobrar-ne quan ens jubilem. Hui, per l’estima que els tinc a ells, però també per la que ells ens tenen als fills, sabem que plantarem cara a aquesta dreta que ens ho vol furtar tot.