En defensa de l’escola pública

Hi ha una cosa que la dreta mai ha acabat d’entendre: l’educació pública no és una partida pressupostària que es puga desmantellar a colp de tisora, amb impunitat i d’esquena a la realitat; és el pacte més sagrat que tenim com a societat.

El que estem vivint a hores d’ara a la Comunitat Valenciana no és un simple conflicte laboral o una queixa sectorial: és la reacció inevitable a un procés d’asfíxia que ha colpejat el cor del nostre estat del benestar fins que la comunitat educativa ha dit prou.

Els fets que estem patint a les nostres escoles i instituts són la prova irrefutable que hi ha dues formes de gestionar totalment oposades. Mentre uns entenem l’educació pública com el gran ascensor social i l’eina d’igualtat més potent que tenim, el Partit Popular la veu com una despesa a retallar o, pitjor encara, com un nínxol de negoci per a uns pocs amics.

Res és casual. Ens trobem davant del manual que el Partit Popular aplica cada vegada que arriba al poder, un guió que ja coneixem massa bé per experiències passades: primer es desatén el servei públic, se li lleven recursos, es retallen les plantilles de professionals i es paralitzen les inversions necessàries.

És inadmissible que en ple any 2026 estiguem tornant a parlar d’aules massificades i d’una falta de personal que obliga els equips directius a fer autèntics miracles per a cobrir les hores lectives. No podem tolerar que hi haja places sense cobrir en cursos tan crítics com segon de Batxillerat o que s’eliminen unitats educatives en els nostres pobles de l’interior, condemnant-los a la pèrdua de serveis bàsics. Mentre el professorat s’ofega en una burocràcia infinita que els impedeix centrar-se en el que millor saben fer (ensenyar), el govern autonòmic prefereix dedicar les seues energies a batalles ideològiques que no resolen ni un sol problema real de les nostres aules.

Enmig d’aquest caos de gestió, i per a sorpresa de ningú, tornen a menysprear i a utilitzar la llengua com una cortina de fum per a tapar les seues vergonyes. La mal anomenada Llei de Llibertat Educativa no és més que un atac directe al valencià que només busca la confrontació social. Han trencat unilateralment el consens que durant dècades ha garantit la pau escolar i l’aprenentatge de les llengües.

Aquest recurs és també un déjà-vu: volen que ens barallem per la llengua per a no haver de donar explicacions sobre per què no hi ha prou mestres, per què s’han paralitzat les obres dels col•legis o per què la inversió real en educació pública està caient en picat. A veure si ho entenen ja d’una vegada, el valencià és un tresor de totes i tots, no una ferramenta per a la guerra política.

Dignitat davant el menyspreu

La resposta a les manifestacions i a la vaga indefinida està sent tota una lliçó de dignitat. Hem vist milers de persones als carrers certificant el fracàs de la política educativa del Consell. Estem davant d’una mobilització inaudita. Davant la constància del cansament acumulat. És el crit d’una comunitat que, malgrat el cost i sacrifici personal que això suposa, es nega a acceptar la degradació del seu sistema públic com una fatalitat inevitable.

No és habitual que les escoles i instituts s’aturen de manera indefinida, i això els hauria de fer reflexionar. Però res més lluny... en comptes de l’escolta, la resposta del govern valencià ha sigut el menyspreu i la supèrbia de qui se sent immune a la realitat.

Ben al contrari de propiciar el diàleg, han intentat embrutar amb maniobres desesperades i d’utilització dels canals oficials per a llançar mentides i assenyalar als docents; una pràctica intolerable.

Aquesta no és una lluita partidista per uns vots, no és una rabiola per a cobrar més (com volen fer creure), és una lluita per la supervivència del patrimoni més valuós dels qui no tenen més patrimoni que el seu esforç: l’escola pública. Cal una rectificació immediata al Consell. Cal baixar les ràtios per a permetre una educació inclusiva i de qualitat, cal blindar les plantilles docents per a evitar l’esgotament dels professionals i cal recuperar fins a l’últim euro del Pla Edificant.

La paciència de les famílies i dels docents s’ha esgotat, però la seua determinació ha despertat una força imparable.

Els i les socialistes de la província de Castelló volem dir-li de nou a la comunitat educativa un missatge clar i contundent: estem amb vosaltres. Perquè defensar l’escola pública no és només una qüestió de gestió, és l’acte d’amor més gran cap a la nostra democràcia. Amb el futur no es juga; el futur es cuida, es blinda i es defensa.

Alcalde de l'Alcora i secretari general del PSPV-PSOE a la provincia de Castelló

Suscríbete para seguir leyendo