Amoníac no, gràcies!

De xicotet pensava que tacar la tovallola de quitrà en anar a la mar era un fet habitual a totes les platges del món. Que no era una cosa privativa de la costa d’Almassora o del Grau. En la meua ingenuïtat, confesse que no va ser fins ben fadrinet quan vaig vincular aquell xapapote amb les petroquímiques del Serrallo, el port i les descàrregues a la plataforma marina.

I sé que no vaig ser l’únic. Anys després vaig descobrir que a molts amics del poble, nascuts com jo després de la instal·lació de la petroquímica, els havia passat el mateix: havien assumit com un fet natural no només el quitrà, els fums i les olors, sinó també les taques grogues i escumoses que suraven sobre les ones.

Certament, durant massa anys hi ha hagut una resignació generalitzada davant vessaments, olors, emissions, sorolls i incompliments. Un mirar cap a un altre costat, còmplice, per part d’administracions que han desatès la seua obligació de control i vigilància en un entorn on cada vegada hi ha més indústries perilloses regulades per la directiva Seveso III.

Este és un dels motius pels quals la recent tramitació d’una planta d’emmagatzematge i processament d’amoníac entre Almassora, Castelló i el Grau ha generat tant de rebuig ciutadà: perquè és la gota que fa vessar el got d’una ciutadania que ja no està disposada a suportar més riscos afegits.

Per això s’han aliat associacions i entitats del Grau, d’Almassora i de Castelló per coordinar campanyes d’informació i d’al·legacions i plantar cara al projecte. I per això nosaltres també ens hem posat al seu costat.

Portaveu de Compromís a la Diputació Provincial de Castelló

Suscríbete para seguir leyendo