Elegia

És força complicat mesurar l’estima per un bé que és alhora material sense ser-ho, més si cal quan no eres l’ama i hi ha sentiments d’afinitat que difícilment es poden explicar.

A diari, em creue per les muntanyes de La Vall amb veïnat que passeja el gos, entrena, va xarrant amb companyia o fins i tot festeja. I no parlaré dels beneficis de caminar per la natura, que per això ja estan Machado, Kant o Aristòtil i els seus peripatètics.

En el meu cas, confesse que jo he fet un poc de tot al seu abric, així que Elles són l’escenari de la meua narrativa. Direm doncs, que les muntanyes no tenen preu perquè la seua vàlua és incalculable per la vida d’alguns de nosaltres. És el que Eduardo Martínez de Pisón anomena El Sentiment de la Muntanya, una cosa que imagine pareguda a la fe, allò que és sense estar i que no tothom abraça, un do.

Si no han llegit Les Huit Muntanyes, de Paolo Cognetti, els el recomane. Al llibre, un vell nepalès parla del Sumeru, el món-muntanya de la cosmologia budista i centre de la existència hindú. L’ancià diu que al voltant del Sumeru hi ha huit muntanyes, i es pregunta si aprèn més aquell que puja el cim o qui, sovint, camina per la resta.

Pipa, Penyalba, Font de Cabres, Sumet, El Castell, La Penya Migdia, Castro i El Puntal són les meues, huit que per a mi són totes una, La Serra d’Espadà.

Mira eixe riu, –li diu Bruno al protagonista de la novel·la– suposem que nosaltres som un peix i que l’aigua és el temps. De dalt ve tot el que el peix necessita, insectes, ramells i fulles, per això cal mirar amunt esperant que les coses arriben. El passat està en la vall, el futur a les muntanyes.

Cau el sol i mire l’horitzó com el caminant de Friedich, però al davant només tinc ara un mar de cendra, i a la terrassa, les restes d’uns arbres que ja no són.

Tot és boira irrespirable mentre escolte parlar de polítiques comuns, gestió o intervenció, i a mi tot em sona a pirocúmul d’imbecilitat de sexta generació, fum de canyes, fum, i pense en Catilina i els discursos buits, i em pregunte fins a quan esta vergonya.

Este article no denuncia ni demana res, només plany la melangia d’un paisatge que no serà mai més.

El malheur és la desgràcia per Simone Weil, un sentiment que va més enllà del dolor físic, no és patiment, això és quan s’entén i es pot racionalitzar, sinó un sofriment extrem i profund, una pesantor al pit que durarà anys.

Ha caigut la meua Troia i tardaré vint anys en tornar a la pàtria. No hi ha consol, tampoc conseqüències punitives a l’altura, perquè el crim és irreparable, i intencionat, i ara només queda la tecla, la fúria i la fera, la paraula, que és un crit contra la indiferència miop.

S’acaba el jorn i les avionetes travessen el cel com sagetes salvífiques en retirada, tant de bo sortirem al carrer per fer sonar els clàxons en processó, hem guanyat al futbol, però els bombers i forces de seguretat són mundials.

Prompte arribarà la nit, i jo em pregunte si hui també somiaré que se m’ha mort una amiga a qui no li pose cara.

Escriptora i professora de l’IES Botànic Cavanilles de la Vall d'Uixó

Suscríbete para seguir leyendo