Masets, alqueries...

Per sort a l’agost encara fa calor. Va dir-me un amic per constatar que, malgrat tant de canvi indesitjat com tenim al món, encara hi ha coses que duren. I es comporten com sempre ho han fet. Però aquests dies, quan la canícula impera, el que més desitgem és buscar un lloc a la fresca.

No cal ser Michael Douglas per Mallorca o algun magnat amic del Trump per les aigües de Sardenya i tindre un racó amable i sense massa calor. Nosaltres, a diferència d’eixos irisats personatges, fa més de dos mil anys que som mediterranis. Tenim les ferramentes usuals de tota la vida. Qui un maset, qui una alqueria, aquella un apartament o el cosí una casa al poble familiar.

Les maneres com la gent d’ací, com altres grups humans arreu d’aquest mar tan calorós i sovint cruel han estat diverses, però sempre mesurades. No és si no des de fa uns anys, amb l’explosió de fortunes indecents, el personal més insolidari del món ha aconseguit tirar la casa per la finestra, i emborratxar-se de descomunals vil·les sense mirament cap a la mesura que la nostra situació geogràfica ens imposa.

Però per als mortals de bona casa i classe mitjana, lloada siga, la resposta a la fugida de la calor ve marcada per unes condicions que acceptem millor o pitjor. Per aprofitar la fresca baix d’un pi o una parra, del meló d’Alger refrescat a la séquia, de les condicions de frescor que donen unes parets gruixudes com les d’un castell, de la terrassa ben orientada cap a les brises habituals i, també, no cal fer-li oix a l’aire condicionat o al ventilador de tota la vida, el millor que hi ha és ser un epicuri moderat. És barat i dona molta satisfacció si ho entenem com ho han fet els qui en saben.

No cal ser Ovidi bevent el vi guardat en tonells de vella fusta de sabina, ni tindre els palaus que el nefast Neró feia construir sobre les desgràcies i males vides dels esclaus.

En realitat, fins i tot si només tenim un petit apartament des d’on sols es pot vore el mar per un racó, la major part de les vegades n’hauríem de tindre prou i de sobres. Ens perdem massa sovint en immediateses que res aporten i obliguen a desviar-nos d’allò que pot alegrar el dia. Tindre una gandula, amb un got de vi i llimonà ben fresc a mà, deixar que lentament se’ns tanquen els ulls encara que no siga l’hora de dormir, tal vegada hi ha el so d’una xitxarra i el soroll del tràfic no és més que un record ingrat. I ja que segons diuen, som gent les valencianes i valencians i més encara el personal de Castelló aspra i dura per integrar-se, encetar alguna conversa si mai volem crear un bon ambient.

La major part del nostre benestar entre una societat rica, no rau en grans i denses fortunes, sinó que és dependent de petites circumstàncies que, sense saber-ho tenim al nostre abast. I aquestes condicions les podem trobar al costat dels nostres, en un maset, una alqueria, un apartament o amb una autocaravana que ara s’han posat tan de moda.

És sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo