A la vora de la mar

A la vora de la mar hi havia una donzella... diuen poemes i narracions. I hi solen afegir per crear un ambient intrigant, que va ser raptada per un pirata pervers. O no tant roín com pareixia. O esperava tota melancòlica el retorn de l’estimat.

D’històries sobre la mar en tenim més de mil. Lligadetes o no amb un fil. I de la dona entre anguniada o esperançada va la narrativa popular plena. La mar sempre ha estat un element natural hipnòtic, com el foc, però a diferència de les flames la contemplació del mar dona com una mena de sentiment d’esperança.

Poc importa que puguem imaginar Penèlope, l’estimada d’Ulisses esperant-lo, o les pintures de Sorolla amb les barques i les dones a l’aguait. A la calcografia de Madrid hi ha alguns gravats on una dona espera al costat de la barca el retorn de l’home. Sempre, com una idea fixa, la dona lligada a un marit, un novio, un fill...

Però no hem d’anar a les referències clàssiques. Avui vivim el dia a dia i prou que fem. La qual cosa no evita què, com ho demostren tantes i tantes persones acudint i fent vacances a la mar. A l’encontre de l’esperança tal vegada.

El mar, correntia del món, que deia Ramon Llull. On sempre passen coses. Unes de dolentes, terriblement dolentes com veiem aquests dies ben al nostre costat de gent que mor a la mar. Pateixen per creuar-la. Una vegada més aquest espai com símbol d’esperança per a alguns.

Ara, en temps d’agost i calors, per la mar aniran els alevins de tonyina o la llampuga fugidora. I nosaltres buscarem la fresca de la brisa marina durant el dia o el terral que refrescarà la nit. I molta gent es traslladarà des dels interiors peninsulars o europeus per acostar-se a les ribes del Mediterrani. Per trobar amors d’estiu, per assaborir el contacte del sol sobre la pell, o caminar per la sorra calenta com qui trepitja el món. Algú, només es tirarà sobre una gandula per deixar passar el temps. I, de tant en tant, donar una ullada lànguida i endormiscada sobre l’horitzó desitjant un augment de sou o, tal vegada unes vacances eternes. Finalment, totes i tots esperem alguna cosa i la mar és l’entorn propici per a un estat suau, de mitja empenta i de poc esforç per tal d’arribar a una mena de nirvana confortable.

Tenim la sort, en aquestes societats riques com la nostra de poder disfrutar moments així, d’esplai i repòs. I som més afortunats encara aquells què, com diu Serrat, hem nascut ací i podem acostar-nos amb relativa lleugeresa i somniar mirant l’horitzó marí. A l’espera de moments de plàcida melancolia. En definitiva, no deixa de ser un aprenentatge que molts porten dins com una mena d’ADN propi d’aquestes riberes.

La mar, la seua imatge, perquè una altra cosa és la realitat de qui treballa en el seu entorn, ha esdevingut el paradigma de les hores suaus i tranquil·les. Fins i tot si no esperem sinó passar uns dies mig despullats, en contacte amb la brisa, el sol, la salabror i una conversa insulsa, tindrem la sensació d’haver complit el deure estiuenc de prendre un bany. I mirar les onades eternes i rialleres.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo