Viatge en autobús

El millor viatge en autobús del món és el que va fer Josep Pla. Avui en dia que ens desplacem amb tanta celeritat i observem poc el paisatge, els autobusos són un mitjà convenient i amé, còmode, puntual. I que arriba allà on no ho fa el tren ni l’avió.

El viatge que el jove Pla va descriure resulta ser tota una enciclopèdia per a entendre el temps d’aquella societat. Tan rural encara, de l’Espanya mediterrània.

Els viatges en autobús avui en dia són tota una altra cosa, però mostren uns al·licients que el cotxe particular no té. També hi ha el tren, clar. Que és igualment un sistema de transport col·lectiu. Però ja és diferent i més per a executius que van d’amos pel món. També l’avió que malgrat els avantatges que té per a grans distàncies és un sistema ben poc acollidor. I, a més, no permet mirar per on vas i aixó li fa perdre molta gràcia.

Més enllà del paisatge físic, de muntanyes, planes i rius, al bus ens trobem amb el component humà. Que resulta ser divers. I sovint divertit també.

Un viatge en autobús curt és una altra cosa. El recorregut urbà, per exemple, només permet donar una ullada lleugera, i de manera immediata ens fiquem dins la dinàmica ciutadana. Que sempre va corrents. Poc propicia per a observar.

És en el viatge de llarga durada on trobem tots els avantatges d’una immersió absoluta en el món dels altres. Un pessic de conversa ens pot dur a novel·les inesperades. Una mirada momentània i fugissera que ens sobta i atrau, posa al nostre abast tot un univers d’imatges i ensonyacions.

Si, com és habitual, es fa una parada a mig camí, generalment a un bar o restaurant dels dits de carretera, tindrem contacte amb la resta de viatgers de manera diferent a com es manté mentre som al nostre seient. És el moment, tal vegada, d’oferir-li un somriure a qui en entrar al vehicle ens havia cedit el pas. Després, dins del bar, tots van ja cadascú a la seua buscant un café, una cervesa o el plat del dia.

El personal del bus sol ser divers. Popular, això sí, per regla general. Des de la senyora que es nota poc acostumada a un tal viatge, al jove absort amb els seus aparells de música que viu com al seu propio món. També dos xicots amb pinta de magrebins que es mostren cordials amb la gent major, més una ben desimbolta senyoreta que sembla una barbie en el lloc on no volia estar.

Les converses que es mantenen entre els agrupats pel viatge són curtes, de compromís en aquest tipus de mitjà. Però sempre amb un toc d’amabilitat i correcció formal. La qual cosa permet constatar com malgrat tota mena de diferències, de religió, de cultura, d’idioma o de pur i simple pensament, hi ha un sentit considerable de convivència. Diguen el que diguen els mals averanys de certa gent. Al bus s’hi respira ambient de cordialitat i fins i tot solidari. Sortosament, aquest univers menut no és l’infern com deia Jean-Paul Sartre sinó un exemple de com viu la gent normal cada dia que viatja.