Records d’estiu a la fresca

Aquest article, crònica o relat com vulgueu dir-li, va dirigit a tots aquells i aquelles que ja entrats en anys quan encara ni hi havia televisions, recordaran que era estar a la fresca. Costum, almenys a Castelló i els seus 135 pobles, que després de sopar, la gent es reunia a la porta d’una casa del veïnat més proper per xarrar. Cada un portava la seua cadira. Els homes xarraven de futbol, de política (poca) o si eren llauradors, del camp. Les dones, com deien elles, de les seues coses i soriejant cercaven i transmetien notícies, tots esperant la brisa, la ventada fresca de la mar. Si passava el gran Maxinet de l’arròs, personatge de Castelló primer emprenedor del municipi i estimat polero en estiu, en el raval, la reunió millorava. Sempre estava embolicat amb negocis, en estiu venia gelats (polos), pels carrers, en els festivals de la plaça de bous feia representacions còmiques de torero i venia productes de la mar pels barris amb una furgoneta i pot ser més coses. També hi havia una dona que a mi em pareixia major, que pujada en un carret, arrossegat per una burreta venia orxata i aigua de civada. Estar a la fresca en definitiva era l’única forma de diari de refredar el cos i esmortir l’aixafogor de la calor del dia amb la simplicitat de tot això. Recorde que essent jo menut al voltant dels vuit anys més o menys, el pare em donava una o dues pessetes i a peu clar està, anava del carrer Moreres (Sanahuja), pel carrer Tarongers (Conde Pestagua), fins al descarregador (plaça Clavé), al bar Darío a comprar-me un polo. Caminar pel mig del carrer, era el normal, no hi passaven vehicles i les voreres estaven ocupades pels que estaven a la serena. És clar que era conegut, era el fill del..., o de la..., no hi havia cap perill, però jo, tant en anar com en tornar, passava molta vergonya, tots i totes feien comentaris «hala, ja vas per un polo pillo»; «ves amb compte no deixes que es desfase pel camí»; bona nit i més coses i somriures. Vergonyós, anava amb el cap baix, esperant passar el carrer i deixar de dir bona nit, bona i, quan tornava a casa el gelat ja estava acabat i els pares i veïns continuaven a la fresca. En acabar-se aquesta socialització i familiaritat, deixarem de ser un poble amb semàfors i ens convertirem en capital.

Suscríbete para seguir leyendo