«Un escriu primer perquè necessita entendre’s»

—Hi ha una cosa en la qual no puc deixar de pensar. Perdona si sona molt tosc però... com es passa d’escriure poesia a crear una obra de teatre?

—Entenc la teua sorpresa, però no em sembla tan estrany com a tu. Penso que el teatre i la poesia són una expressió del mateix joc. Si em permets una metàfora esportiva, és simplement com reacomodar la teua posició en un camp de futbol segons van variant les teues capacitats físiques i experiencials. Potser tu ho entenguis com canviar d’esport, jo penso, però, que sóc al mateix terreny. Tant el teatre com la poesia són necessitats de posar per escrit el que no té forma dins de nosaltres mateixos.

En el meu cas particular, vaig començar a virar cap al teatre perquè quan vaig acabar el meu últim poemari tenia la sensació que a partir d’aquí tot serien repeticions, aplicacions d’una mateixa fórmula, i això em semblava deshonest amb mi mateix —i per descomptat també amb el lector—. Així que va ser una sortida natural per seguir exercint la paraula i l’exploració de les seues possibilitats.

—Imagino que vas haver de canviar per complet l’exercici d’escriptura que fins al moment desenvolupaves. Dic això perquè, de normal, la poesia conté un llenguatge molt més líric, les seues imatges poden ser molt més abstractes, mentre que el teatre, tot i recrear escenes minimalistes sol ser molt més «real». Compta’m com va ser aquest procés.

—Començaré dient-te que em sembla que en el meu teatre és evident que procedeixo de la poesia, crec que el poètic es filtra constantment en els meus textos dramàtics. Tot i així, és cert que la metodologia pot ser una altra ben diferent. Quan vaig començar a escriure teatre vaig trobar dificultats, les dues primeres obres que vaig intentar escriure em van esgotar i les vaig deixar a mitges, m’avorria. Quin era l’error? Precisament tractar d’escriure teatre d’una manera diferent a com escrivia poesia. Creia que per escriure teatre calia adquirir un paper molt més actiu, molt més conscient.

—Però...

—M’equivocava, el teatre pot escriure’s des d’aquesta posició, però també des d’una posició passiva molt més propera al posicionament que jo adquiria en la poesia. A què em refereixo amb aquesta passivitat? A deixar que sigui el text el que parli, no ser tant nosaltres els que li marquem el camí al text. M’equivocava pensant que el teatre només podia consistir en «parlar d’alguna cosa», el teatre, com la poesia —almenys la poesia que jo he fet—, també podia ser deixar que «alguna cosa parli».

—Donar-se compte d’aquesta possibilitat, va ser clau, no és així?

—En el moment que vaig comprendre això, vaig començar a escriure teatre amb fluïdesa i plaer. M’agrada començar qualsevol text sense saber bé on em portarà, deixar-me sorprendre pel curs que el mateix text pren. A mi en realitat en tinc prou amb un parell d’imatges o atmosferes per començar a escriure teatre, i això crec que respon directament a la meua formació com a poeta.

—El millor de tot, per a mi, és comprovar que et mous igual de bé en tots dos gèneres, vist els reconeixements (parlo dels premis rebuts, és clar) que has obtingut. Encara que soni molt gastada la pregunta, què sents en veure que aquest esforç abocat sobre el text és recompensat?

—Un escriu primer perquè necessita entendre’s, reordenar la seua intimitat. Però un també escriu —almenys en el moment en què decideix fer públic el seu treball— per vanitat, per creure que el que ha fet és digne de ser compartit. Els premis i els reconeixements editorials satisfan aquest segon aspecte —on conflueixen l’ego i les necessitats materials més urgents—; però el primer aspecte està sempre al marge, i és el més pur, el més ple.

—Una altra qüestió que m’interessa bastant és la sensació de veure com els personatges imaginats, que viuen però ho fan en un món irreal, cobren vida sobre un escenari. Com a autor d’aquestes criatures, l’encarnació es fa difícil?

—Es fa tremendament difícil. Et confesso una cosa: de vegades, quan assisteixo a un assaig o a una funció d’alguna obra meua, sento una mena de rubor o violència. No sabria dir-te el perquè, però és com si un estigués nu davant de molta gent. Suposo que la raó tindrà a veure amb el fet que escriure, per molt que inventem veus i personatges, sempre s’assembla a escriure sobre un mateix.

D’altra banda, el teatre és tan fràgil... prou una paraula fora de lloc o un gest equivocat perquè el pacte entre públic i actor es desfaci.

—‘Summer Evening’, que així es titula la teua obra, té una altra peculiaritat que crida l’atenció i és, crec jo, aquesta inspiració escenogràfica rebuda dels quadres d’Edward Hopper.

—En la meua formació les arts plàstiques han tingut el mateix pes que la literatura. Si hagués tingut talent per a la pintura crec que hauria explorat aquest camí. Al marge d’això, jo guardava des de fa anys una relació especial amb el quadre Summer Evening d’Hopper. D’alguna manera aquest quadre representava per a mi la idea de l’estiu. La seua combinació present de misteri, desig i desencant juvenil feien que identifiqués les nits estivals de la meva adolescència amb la nit d’estiu que va retratar Hopper. La casa del llenç és una mica la casa on jo vivia a Castelló.

—Vas decidir, per tant, rendir una espècie de tribut a aquesta casa, a aquest quadre tan hipnòtic.

—Fa anys que sabia que anava a escriure sobre aquest quadre, encara que no sabia encara què anava a escriure ni sota quina forma. Finalment va sorgir aquesta obra de teatre que va començar sent un mer exercici. D’altra banda, Hopper és un pintor amb un pes importantíssim en altres arts, per exemple el cinema o la literatura. No és casual, els seus quadres semblen sempre reclamar un relat. Era fàcil caure en la temptació de posar-li paraules a aquests personatges.

—També resulta curiós el fet de partir d’una mateixa escena i veure les seues possibilitats, com es poden desenvolupar diverses situacions a través del diàleg, cap a on pot derivar l’acció. O m’equivoco?

—Si tu observes l’obra d’Hopper, Summer Evening, les possibilitats del relat són infinites. Què està passant entre els dos personatges? De què parlen aquests dos adolescents nord-americans en una nit d’estiu? Ningú no ho pot saber. M’interessava aquesta idea: figurar la infinitud de relats. Això vol dir que tots els relats són importants, o el que en aquest cas seria el mateix, que cap és important. Tot relat és contingent, tota vida és contingent.

—Una cosa és escriure l’obra i una altra que s’aconsegueixi la seua representació, vull dir, que al final una companyia decideixi produir-la, interpretar-la. En aquest sentit, com ha estat treballar amb Los Bárbaros?

—Los Bárbaros és una companyia jove però experimentada, per això i per la seua forma d’entendre el teatre vaig confiar en ells per al muntatge de Summer Evening. Jo em sento molt identificat amb la feina que han fet, crec que han potenciat aspectes escènics i dramatúrgics que moltes vegades en el teatre espanyol queden relegats. M’interessen molt les companyies que treballen un text respectant i mostrant les seues diferents capes, cosa que ells fan. Cal entendre que el text no és un mer instrument per a l’acció escènica, el text és l’acció mateixa també. Això que sembla una obvietat no ho és per a bona part de les companyies nacionals.

—En una entrevista vas dir que «tota la meua poesia està vertebrada pel relativisme». És una cosa que també podria dir-se d’aquesta obra teatral? O com podríem definir el teu dramatúrgia?

—Sens dubte, el relativisme no és una cosa que només afecta la meua poesia sinó també la meua dramatúrgia. Al cap i a la fi, el relativisme és una teoria que s’ha filtrat en tot el pensament contemporani. En concret, a Summer Evening es posa en dubte la validesa del relat, la validesa de l’autor, la validesa del quadre original d’Hopper, la validesa de l’escenografia, la validesa dels propis actors i la seva interpretació... Summer Evening és principalment un treball sobre el qüestionament de tots els punts de vista. Relativisme pur.

—Molts es pensen que els escriptors porten vides bohèmies, sense responsabilitats, que són, fins i tot, acomodats. Dic això perquè, vistos els índexs de venda en el sector editorial actual, la poesia no representa un futur viable econòmicament parlant, i m’atreviria a dir que la dramatúrgia menys. Des del teu punt de vista, des de la teua experiència, és difícil viure del que un escriu? Faig aquesta pregunta perquè no puc deixar de pensar —potser malintencionadament— que la posició d’aquells que exerceixen una professió liberal i intel·lectual, com la d’un escriptor, és bastant feble al nostre país. No deixo de pensar que a Emma Cline, una jove escriptora que acaba de publicar la seua primera novel·la ‘Las chicas’ (Anagrama), li han arribat a pagar dos milions de dòlars. Aquestes xifres aquí a Espanya són impensables, per no dir il·lusòries.

—El 95% dels escriptors que conec tenen un treball que avorreixen —i si no ho tenen sospiren per un treball d’aquest tipus—. És trist però a Espanya és gairebé l’única manera de pagar les factures. Viure de l’escriptura en aquest país és una proposició que provoca riure. Les raons són múltiples i complexes, excessives per a la dimensió d’aquesta pàgina. Com apunt breu diré que es publica massa, que es menysprea l’autor i que bona part del públic lector no té pensament crític.

—No puc evitar preguntar si estàs treballant en una cosa nova. Imagino que sí, perquè un mai deixa d’escriure, ja siguin pensaments o simples notes sobre alguna cosa.

—En aquest moment estic escrivint un monòleg per a una actriu. Una peça de teatre que aspira a reflectir el principi i la fi d’una relació sense que hagi passat res, en que l’únic que passa és el temps. Així mateix d’aquí a uns mesos el Ministeri de Cultura publicarà on line l’obra Cuando caiga la nieve, una altra peça de teatre que vaig acabar fa uns mesos i que va rebre una beca del Programa de Desarrollo de Dramaturgias Actuales.

—Gairebé se m’oblida, però tornar a la teua terra amb una obra de teatre sota el braç suposa, i perdó per l’expressió, cert pujada, no? Ha de significar bastant, dic jo.

—Mai s’ha muntat una obra meua a Castelló, per a mi és importantíssim i em fa estar nerviós. Sovint un és dur amb l’entorn cultural de la seua terra, sobretot aquells que ens hem marxat i trobat més formes d’expressió fora, però la veritat és que la ciutat d’origen és en bona part responsable de la conformació del nostre temperament artístic. Jo seria un escriptor diferent si hagués nascut a Bilbao o a Tenerife en lloc d’haver-ho fet a Castelló. Inevitablement aquesta terra i jo sempre estarem units, en les nostres virtuts i en les nostres mancances, com si fóssim un matrimoni indestructible. Així que em prenc aquesta funció com la celebració que acompanya tot enllaç, esperem que no plogui.

—Impossible deixar aquesta entrevista sense saber què consideres que necessita tenir una persona per plasmar sobre el paper allò que aconsegueixi commoure als altres, com tu has aconseguit en més d’un de nosaltres. Apa, quina papereta!

—Bé, jo no sóc capaç de dir-te si ho he aconseguit o no en alguna ocasió. El que sí que tinc clar és que un bon escriptor és aquell que té una visió interessant del món. Ja sé que és una cosa molt manida, però no és tant el que compta sinó com ho explica. Sovint penso que gairebé qualsevol trama, presentada de forma resumida, no té rellevància cap. No crec en la literatura de grans idees, crec en la literatura com l’instrument capaç de dignificar i potenciar qualsevol idea.