Vicky Peña és una de les grans actrius del nostre país. Atresora un Premi Nacional de Teatre, concedit el 2009, candidatures als premis Goya de cinematografia, diversos Premis Max de teatre... És una d’aquelles cares que un desitja veure, ja sigui sobre l’escenari o la pantalla, perquè cada personatge que encarna és creïble, tal és el seu poder interpretatiu.
Multitud d’elogis podríem enumerar aquí sobre les seues virtuts escèniques. Tots merescuts. Peña és, i perdonin l’expressió, una actriu com la copa d’un pi. Ho ha demostrat en totes i cadascuna de les obres en què ha participat. Fa relativament poc —en 2010 en realitat— vam poder comprovar-ho amb la seua aparició a Un tranvía llamado deseo, de Tennessee Williams, dirigida per Mario Gas; i ara torna a Castelló amb la producció de Farrés Brothers i cia. La visita de la vella dama.
Per conèixer una mica més sobre aquesta obra que es va estrenar originalment el 1956, vam parlar amb l’actriu catalana. Després d’una intensa jornada de rodatge d’un curtmetratge titulat Moros en la costa a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), ens va atendre per telèfon per revelar-nos que aquesta obra signada pel dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt «és una bona observació de la vida actual». A què es refereix amb això exactament? La veritat és que aquesta peça teatral té una sèrie d’ingredients que ens porten a pensar en aquesta mateixa conclusió. Ingredients com una història de venjança, l’afany pels diners, personatges que són titelles... Avui en dia, una gran part de la societat es mou per pur interès econòmic, i a la vista està, gràcies als dimes i diretes de polítics i multinacionals, que tots som una simple titella.
ADAPTACIÓ
La visita de la vella dama és una obra que es representa molt poc. Peña ens explica que això és així perquè en el text original l’elenc és enorme. Són massa personatges i difícilment una companyia pot fer front a això. «És per això que Jordi Palet, el director, ha fet una adaptació meravellosa», assegura l’actriu, en la qual sobre l’escenari veiem a set actors, dos que encarnen a la parella protagonista —Peña i Xavier Capdet— i els altres que donen vida a unes 13 o 14 titelles que s’encarreguen de completar part de l’ampli repartiment .
A través de la milionària Clara Zachanassian que torna al seu empobrit poble natal, després de 45 anys d’absència, amb l’objectiu d’enfrontar al seu tempestuós passat, Dürrenmatt «ofereix una mirada crua de la societat», comenta la seua protagonista. Però ho fa a través d’un humor que molts han definit com càustic. Segons Peña, «l’humor és un senyal d’intel·ligència», i el present text destil·la aquest saber necessari per donar el senyal d’alarma sobre un aspecte que, per desgràcia, és molt actual: la condemna a l’esclavitud. «L’obra té molts aspectes que fan referència a la manipulació que patim», ens diu una Vicky Peña que es mostra molt crítica i reflexiva amb l’actual situació que viu el teatre espanyol.
Aprofundint en aquesta preocupació, li preguntem a l’actriu per la necessitat de descentralitzar la cultura o, en aquest cas, les grans produccions teatrals que únicament es poden veure a Madrid o Barcelona. En aquest sentit, les gires són imprescindibles, si bé, com remarca Peña, «és molt complicat poder fer una gira a causa de la crisi que pateix el sector». Tot i que considera que és «una llàstima que obres que es programin a les grans capitals no arribin a altres ciutats», la intèrpret és conscient que es necessita d’un major suport per poder dur a terme aquest objectiu.
Després de la seua estrena al Festival Temporada Alta de Girona i de representar-se al Teatre Lliure de Barcelona, diumenge que ve, 25 de febrer —a les 19.00 hores— es veurà al Teatre Principal castellonenc aquesta obra d’un dels dramaturgs més importants del segle XX, una obra que amb el pas del temps s’ha convertit en tot un clàssic del teatre contemporani i que ens permetrà gaudir en viu i en directe d’una actriu temperamental, versàtil i genuïna com és Vicky Peña.
