Passejant pel Grau

Una simple passejada pel poble és molt més clarificadora que les xifres i estadístiques sobre l’estat de l’economia. Passege aquests dies pel Grau amb la mirada posada en les terrasses dels bars del centre de la vila, els baretos de tota la vida. Malgrat els bons auguris de la propaganda oficial, la realitat és tossuda. Encara que és dia de treball en horari laboral, veig xicotets grups d’homes (els bars de tota la vida segueixen sent espais reservats quasi en exclusiva als homes) asseguts al voltant de les taules. Sobre les taules alguna cervesa, algun cafè. Sempre menys begudes que homes, no tots s’ho poden permetre. Quasi tots fumen. Quan torne a passar dos, tres hores després, tot segueix igual. Les mateixes cares, els mateixos gots i botellins, encara que ara estan buits. És normal vore a l’amo del bar assegut entre els clients amb la mateixa cara d’escepticisme. Els bars del poble que encara no han tancat, anuncien ruïna. Ja ningú creu en promeses, no entenen com, si com diuen, tot millora, continuen aturats tants anys després.