Ovidi Montllor reviscut i celebrat

Certament, l’actor i cantautor alcoià va viure els darrers anys de la seua vida condemnat a un ostracisme dolorós i incomprensible. Contra tots els pronòstics, la consolidació de la democràcia i l’autogovern no comportarà una normalització cultural en la qual els principals exponents artístics del país tingueren un reconeixement, d’acord amb la seua vàlua, en els circuits escènics, els mitjans de comunicació públics i l’imaginari col·lectiu. Ans al contrari: en el cas particular de la Cançó, després de tot el que havia significat en els anys previs --fou un element d’agitació pública i recuperació lingüística d’enorme transcendència--, se la considerà una romanalla incòmoda i obsoleta que no mereixia més que alguna palmadeta paternalista a l’esquena i algun escadusser intent de promoció realitzat amb més complex de culpabilitat que convicció. La ràdio i televisió públiques li tancaren les portes, mentre fomentaven altres expressions artístiques més frívoles i inofensives, la moderrnitat l’expulsà de la seua circumscripció i la societat civil deixà d’utilitzar-la en les seues trobades i celebracions.

Ovidi ja ho havia detectat molts anys abans en altra lucidíssima cançó torbadorament premonitòria, Autocrítica i crítica, inclosa al disc Bon vent... i barca nova (1979): “Tinc un partit i una ideologia, / dic el que dic sense cap covardia, / però també sé el preu de tot això: / més tard o d’hora m’arribarà sentència. / Car no interessa, qui no llepa amb paciència. / M’aïllaran, dient que m’he aïllat, / diran o diuen que ja sóc acabat”.

PRODUCCIÓ // Des de l’any 1972 en què va veure la llum el seu primer disc de llarga durada, Un entre tants, fins el 1980 en què va sortir el seu darrer treball, 4-02-42, Ovidi Montllor va publicar un disc cada any. Des d’aleshores fins el 1995, data de la seua mort, ja no va poder editar cap disc més. Quinze anys de travesia del desert amb un grapat de cançons inèdites --entre les quals es troben algunes de les seues millors composicions-- en els quals va sobreviure gràcies a la seua condició d’artista polifacètic amb un peu en la cançó i altre en el cinema i el teatre.

Però com ell tan bé intuïa, estava pagant el preu de ser un artista “difícil”, que no s’avenia a martingales ni tripijocs, que continuava qüestionant àcidament les servituds del poder, que s’entestava en seguir esperant Ulisses --com cantava en una de les seues cançons més celebrades-- mentre antics companys de viatge volien convéncer-lo de que l’enyorat Ulisses ja estava ací.

I va ser una veritable desgràcia perquè, més enllà d’aquesta fermesa ideològica i del seu tarannà contestatari, Ovidi era, per damunt de tot, un cantautor extraordinari: segurament, el més original i versàtil de la seua generació.

A aquesta originalitat contribuïen factors molt diversos i complementaris: la seua extracció social, per exemple. De classe obrera i d’educació autodidacta, alguns dels seus referents estaven bastant allunyats dels seus companys d’ofici, la majoria de procedència petitburgesa i/o amb formació univeristària. Ell podia permetre’s una heterodòxia militant que sabia traduir en fructífera llibertat creativa. I la seua esmolada intuïció artística feia la resta: partint de la cançó de neta filiació francesa --l’escola Brassens i Ferré--, acabà preludiant, al costat de Víctor Amman i Xavier Batllés, les experimentacions progressives i jazzístiques que donarien lloc anys després a l’Ona Laietana; i, més tard, la seua fidel compenetració amb el guitarrista Toti Soler se substancià en un llenguatge musical propi on encaixaven, com peces d’un puzzle perfecte, elements cultes i populars amb un especial predilecció per la tradició musical del país. La seua interpretació, musicada o senzillament recitada, dels versos d’alguns poetes --Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Josep Maria de Segarra, Joan Fuster...-- es troba entre els cims més alts de la nostra producció artística recent.

VINT ANYS // Ara, quan s’acompleixen vint anys de la seua mort, sembla que el país ha decidit per fi ponderar tots aquests mèrits en la seua justa mesura i rescabalar-lo, ni que siga póstumament, de tot el que li va negar en aquells anys d’abandó.

La vigència actual d’Ovidi Montllor es recolza sobre una reivindicació de la seua figura cívica: la fidelitat als seus principis, la seua visceralitat davant les injustícies, la seua posició sempre incòmoda i desafecta al sistema. Ovidi ha esdevingut, així, una icona d’autenticitat i rebel·lia que el valencianisme i el catalanisme polític enarboren amb orgull i que, a poc a poc, es materialitza en alguna cosa més que en un relat compartit: el seu nom comença a aparéixer en la toponímia urbana d’alguns dels nostres pobles i ciutats i designa el col·lectiu de músics i cantants en valencià i els premis que aquesta entitat atorga cada any.

Tanmateix, i malgrat que alguns dels seus versos s’han convertit en consignes populars --“Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”--, la seua obra musical continua sent bastant desconeguda més enllà dels llocs comuns i les cançons que han assolit també la condició icònica --Homenatge a Teresa, La samarreta, La fera ferotge, M’aclame a tu...--, per bé que aquesta disfunció podria començar a corregir-se ara amb la celebració per tot arreu de la “Festa Ovidi--20 anys de vacances”, incitada pel cantautor Feliu Ventura mitjançant una carta pública i promoguda per diversos col·lectius. Es pot resseguir la frenètica activitat de la festa al blog blocs.mesvilaweb.cat/ovidimontllor.

Feliu Ventura és, precisament, un dels intèrprets de les darreres generacions que més s’ha significat en el reconeixement del llegat artístic d’Ovidi Montllor, al costat de Pau Alabajos, Verdcel o Hugo Mas --en l’únic disc en solitari d’aquest darrer podríem trobar la continuació més clara i desbordant de talent dels nombrosos camins expressius oberts pel cantautor alcoià--.

MÚSIC INFLUENT // I no són, òbviament, els únics. Entre els músics, Ovidi Montllor és avui l’intèrpret de la Cançó que suscita una adhesió més unànime i entusiasta. Una bona prova material d’aquest capteniment va ser el projecte impulsat per Paco Muñoz l’any 2012, A dos de val. Ovidi Montllor diu Joan Fuster. En aquest disc, que molt em tem no va tindre la repercussió que mereixia, s’exhumava un recital poètic que Ovidi Montllor va fer a l’Olleria l’any 1993 i que prenia nova vida musicat de bell nou per Albert Ortega Bertomeu i acompanyat de fragments cantats --enregistrats sobre el recitat d’Ovidi-- per alguns dels noms més importants de l’escena musical en valencià: Al Tall, Lluís Miquel, Obrint Pas, Eva Dénia, Pau Alabajos, Bajoqueta Rock, Dani Miquel, Sva-ters, Andreu Valor, Batà, Rapsodes, Rafa Xambó, Empar Torres, Carraixet, Ovidi Twins o el mateix Paco Muñoz. Tot plegat resultava en un homenatge veritablement emocionant a la figura de l’autor i augurava l’esclat que estava per vindre i que l’efemèride del vinté aniversari de la mort ha acabat catalitzant: festivals tan importants com el Barnasants i el Feslloch dedicats a la seua figura; estrena d’espectacles basats en diversos aspectes de la seua producció musical com L’Ovidi. Poema sense acabar de l’antic company d’aventures Toti Soler, Ovidi Popular, centrat en les seues cançons més apropades a la tradició popular i protagonitzat per algunes veus ben significades del folk del país --Jordi Fàbregas, Toni Torregrossa, Arturo Gaya, Miquel Gil, Pep Botifarra, Celdoni Fonoll--, Del cor a les mans del grup Verdcel o Ovidi al cub de Borja Penalba, David Caño i David Fernández; publicació de cançoners i monografies com el treball de Jordi Tormo Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (Sembra Llibres); murals pintats a una munió de poblacions --Alzira, Molins de Rei, Castelló de Rugat, Ontinyent, Vic, Vilafranca, Terrassa-- i, en fi, una multitud de conferències, taules rodones, recitals, exposicions, obres teatrals, rodatge de pel·líules i documentals, etc., que porten arreu del país el record d’un Ovidi reviscut i celebrat com mai abans no s’havia fet. Potser arriba tard, és cert, però ja era hora que arribara.