Marta F. Gimeno: «En la fotografia hi ha un llenguatge no hermètic»

—A través del teu treball parles de posmemoria, plataformes virtuals i territori. Quines són les teues inquietuds? Què vols explicar?

—M’interessa la relació entre passat-present i com, a través del temps, es modifica un espai, la manera en què ens relacionem i ens comuniquem dins d’aquest. En línies generals, m’interessa explorar aquells aspectes que muten en contextos socials i històrics diferents. Si hi ha qüestions constants en el transcurs de les històries i quins podrien ser. Potser és un exercici inevitable de comparació, però el meu objectiu no és avaluar de manera positiva o negativa, l’aspiració és aproximar-me a realitats diverses, algunes que van quedant lluny i altres que, per contra, tenim cada vegada més a prop. Intento plantejar-me sempre un exercici des de certa distància i de manera crítica, en què la imatge em serveix com a punt de partida i em permet acostar-me a altres imaginaris que, de sobte, poden tornar-familiars.

—Per què la fotografia, per què la imatge visual? Què té aquest suport que t’interessa tant per desenvolupar els teus projectes?

—De forma natural he anat apropant-me i fent ús d’aquesta eina. M’interessa la representació, però el suport pot ser divers. Qualsevol relat que vingui emmascarat per una imatge pot semblar atractiu, ja sigui presentat en paper, pintura, projecció, en pantalla, mitjançant el cos... Depenent del projecte, cal repensar el suport encara que, en el meu cas, solc recórrer bastant al paper. Crec que he trobat en la fotografia un llenguatge no hermètic i que aquest codi tanca en si mateix un poder ambigu que m’interessa. De la mateixa manera que passa amb la poesia —en què identifiquem les paraules, però no tots interpretem el mateix missatge— tots podem reconèixer els elements presents en una fotografia i, en canvi, les lectures poden tornar-se infinites. A més, en un context on la imatge segueix adquirint un paper predominant en els nostres sistemes de comunicació, crec que cal contribuir generant altres universos. Tractar d’establir, més enllà de la superfície, altres recorreguts possibles i aportacions, també des de l’experiència de qui mira.

—M’interessa conèixer el teu procés creatiu, sobretot al voltant d’aquestes imatges d’arxiu de les que et serveixes i tres de context. Com saps que són les necessàries per a enriquir el teu discurs? I com definiries aquest treball, ja que és proper a l’apropiacionisme, no?

—Segueixo treballant amb imatges pròpies, amb imatge d’àlbum familiar i amb imatges de diferents plataformes on line. El fet d’apropar-me a una imatge que ja he vist anteriorment, que em resulta ordinària, i extreure’n punts que connecten amb idees que m’estic plantejant, em sembla un exercici interessant. La imatge d’àlbum m’ha servit per desprendre’m de clixés, per tornar a ells i per a reflexionar sobre la construcció d’identitat, també des del pla més íntim.

Per a mi, treballar amb imatges ja existents, suposa el mateix exercici que fotografiar. De la mateixa manera que succeeix amb qualsevol paisatge, la realitat amb la qual em trobo ha estat resultat d’altres determinacions, però encara puc triar què mostrar i què deixar fora, què destacar o què construir.

Per descomptat, podríem parlar d’apropiacionisme. Al cap i a la fi, crec que totes les pràctiques artístiques impliquen cert grau d’apropiació, més o menys implícit. Cap autor crea des de la carència, crea des de la revisió i des de la seua empremta.

—Et consideres artista, artista visual o…?

—Professionalment em dedico a la gestió cultural. La creació artística i visual, és una cosa que sempre he tingut present i, simplement, no imagino deixar de fer. M’encantaria dedicar més temps i més recursos, però fins i tot sense temps i sense recursos, sé que sempre estaré pensant en fer, en experimentar a partir de certa idea. És l’única cosa que sé segur, crec que les etiquetes poden definir-se en qualsevol moment i depenen de cada context.

—Estàs desenvolupant algun projecte en l’actualitat?

—Estic treballant en un projecte que aborda el concepte de la pèrdua i el primer contacte amb la mort. Per a això, m’he basat en la participació de diferents persones, cosa que no m’havia plantejat anteriorment i ha fet que concebi l’edició d’una forma especial. Així doncs, el treball parteix del plantejament d’unes mateixes qüestions a persones de diferents edats, nacionalitat, gènere... Preguntes formulades de manera senzilla, sobre el seu primer contacte amb la mort. Aquest plantejament em va permetre arribar a relats molt diversos i generar un diàleg entre ells, crec que prou interessant. El projecte es construeix sobre textos procedents d’algunes de les seues respostes i sobre una seqüència d’imatges de bodegons de flors. Flors que transmeten de forma intrínseca a aquesta idea de natura morta, a l’evanescent del cos, però també del record.

La idea és presentar-lo al març en format llibre, amb el disseny de Muy Frágil (Gabriel Flores), encara que també m’encantaria exposar en paret pròximament.

—Sent de Betxí, estudiant a València, passant una temporada a Anglaterra... Quina és la teua perspectiva al voltant de la producció artística castellonenca? Vull dir, creus que els joves artistes o creadors tenen espai suficient, que se’ls té en compte?

—Crec que sempre resulta una mica complicat donar cabuda a creadors emergents i la província de Castelló no és un cas aïllat. Especialment, tenint en compte la minoria de públics. En general, costa moltíssim. Sento que les localitats arrisquen molt poc. Sembla que tot queda relegat a les ciutats i que ens submergim en un lapse de temps en què les estructures locals estan gairebé intactes. Alhora, sé que aquesta és una apreciació general i, afortunadament, hi ha petits agents i espais que segueixen apostant per l’avantguarda i que tenen una repercussió i importància veritablement substancial.

Crec que, a la província de Castelló, segueix sent molt necessari apostar per artistes reconeguts, per la qual interdisciplinar, sense oblidar la inclusió i participació d’artistes locals. En definitiva, la cultura segueix sent una tasca pendent a molts nivells i a major escala. Estem encara en el moment d’invertir i d’incloure programes per al seu foment i, en aquest sentit, crec que els pobles i províncies suposen el primer esglaó, que és tan necessari.

Sabem perfectament —sobretot per altres contextos— que la cultura genera ingressos i llocs de treball. Però, el més significatiu, és que contribueix al pensament crític i això és una cosa que es trasllada també al pla polític, econòmic, social... Mentre la cultura estigui en un segon pla i en els marges del sistema educatiu, estic convençuda que els nostres pobles seguiran mostrant les mateixes mancances. No obstant, també és el moment de donar suport a les iniciatives, tant públiques com privades, que sí que s’estan duent a terme, de ser solidaris i de ser partícips.

—Quines han estat les teues majors influències o referències?

—M’agradaria nomenar un estil, una escola, un grup que parlés per si mateix, però em costa una mica identificar allò que ha suposat una influència clara i directa. Crec que, en l’àmbit del visual, les referències a vegades es filtren de forma massa inconscient i procedeixen de camps tan diversos que acaben fonent-se sense cap distinció. Per descomptat, la meua formació en Belles Arts m’ha permès apropar-me a un panorama plàstic i visual molt enriquidor i la fotografia ha tingut un pes fonamental, des dels autors clàssics fins als més contemporanis. He tingut especial fixació per artistes de corrent conceptual i per referents com Gerhard Richter, Rosangela Rennó, Martha Rosler... M’ha interessat sempre el muntatge, la superposició d’elements, l’ús del text i la seua dimensió poètica... D’altra banda, l’assaig i alguns autors com Didi-Huberman o Foucault han anat de la mà d’alguns processos creatius i han repercutit, segur, en la manera en què concebo la imatge. El cinema i la dansa contemporània són també disciplines que m’interessen i que alimenten inquietuds. Finalment, i com sol passar, imagino que el context més proper i les persones amb les que m’he anat trobant, suposen una influència en si mateixa i la més radical, la que més em qüestiono i a la qual resulta inevitable no tornar.