¿Hi ha un límit real en l’exploració de les possibilitats de la pintura, de l’art? ¿Tot ha estat ja investigat, provat, qüestionat? Si haguéssim aconseguit ja la fi de tot l’admissible, de tot el factible, dubto molt que el món fos capaç de seguir el seu curs, perquè tot perdria el seu sentit, que no és un altre que evolucionar, continuar avançant en aquest constant rastreig i anàlisi de la condició humana, dels seus marges i davanteres, superant-los sempre.
La capacitat de sorpresa i la inquietud són dos dels aspectes fonamentals perquè aquests límits no existeixin o, almenys, impedeixin la seua cristal·lització, fins al punt de fer-los infranquejables i, per tant, obstrueixin el nostre creixement i desenvolupament. Diria que Joël Mestre gaudeix de tots dos, perquè continua mirant atent al seu voltant amb determinació curiosa per a aprofundir en les infinites possibilitats de l’abstracció pictòrica a partir de qualsevol composició figurativa.
«Jugant amb un programari d’animació del Ipad», explica ell mateix, «em vaig adonar que el moviment en bucle d’un GIF el que fa és potenciar el nivell abstracte de qualsevol composició figurativa en infinites possibilitats». Així, partint d’aquest procés, assegura que es pot «especular amb diferents rutes, encara que sempre acabem trobant-nos amb un o diversos vòrtexs».
Aquests vòrtexs cobren especial rellevància en el discurs que planteja en la seua nova exposició, Cita en el vórtice, que presenta en la galeria madrilenya My Name’s Lolita, on s’observen una sèrie de quadres que va intervenir amb aquest model d’animació abans esmentat per a comprovar «com una mateixa composició podia interpretar-se de diferents maneres alterant aquest nivell abstracte a través del moviment».
El temps i el relat
La representació del temps és una altra de les claus d’aquesta proposta. Mestre assegura que «en la pintura sempre hi ha un temps detingut, un instant excels de màxima tensió en el qual conclou un procés, un estat, una observació». És, diu, molt atractiu per al pintor «donar amb ell i innecessari pertorbar-lo amb una il·lusió animada. Aquest tractament i interpolació de la imatge, que a vegades revela i reforça posicions, en altres resulta molt complicat aplicar-lo sense caure en una obvietat seqüencial». És en aquest «combat», remarca, «sempre hipnòtic», en el qual s’ha centrat per a aquesta exposició on genera una trajectòria visual dins de la pròpia composició.
Així, és tot un repte, suggeridor i atractiu, explorar aquest nivell abstracte que tantes vegades queda ocult sota el llenguatge figuratiu. Aquí parla l’artista castellonenc de Fra Angelico, Ribera, Poussin, Turner, Vernet; però també dels vorticistes o aquestes onomatopeies visuals dels futuristes, i tants altres com O’Keefe, Wyeth, Julie Mehretu, etc.
Mestre és un estudiós, un investigador profús i un apassionat de l’art que ha sabut veure com «el propi llenguatge de la pintura va construint el seu relat». «Es tracta d’una realitat aparent i complexa», assenyala, «on actua sobretot la memòria».
Aquesta exposició es pot visitar fins a febrer de 2022.
