Llegir, escriu Pascal Quignard en El hombre de tres letras (Shangrila) —amb traducció de Rubén Martín Giráldez—, «deixa desert el món en l’instant en què s’obre el tom i el sentit que trobem en ell o que esperem obtenir s’apodera d’aquesta cerca perpètua que constitueix una ànima». Llegir, no com un buit o un exercici de reclusió i aïllament del món, sinó com a indagació, com la necessària exploració del que som, del que volem ser. Llegir per a entendre, per a entendre’ns, i per a enaltir-nos també, per què no. Llegir per a saber a què enfrontar-nos, per a reconèixer els nostres errors. Llegir per a inspirar-nos, per a veure o anar més enllà del físic i natural. Llegir per a sentir-se viu, en definitiva.
En la lectura trobo respostes, i aquestes respostes em porten a noves preguntes, i en tot això em trobo a mi mateix en un cert sentit. Podria dir que llegir, o que la literatura, em fa viure la vida més intensament, i no mentiria. Hi ha alguna cosa de diví en tot això, una cosa màgica que soc incapaç de verbalitzar sense caure en l’irrisori per l’ingenu de les meues paraules. Potser per això, continuo llegint també, per a trobar les paraules necessàries, per a articular els meus pensaments, per a obrir-me pas a tot un món d’instants únics.
La llengua tremola, i voldria sentir el seu tremolor, sentir que hi ha territoris encara inexplorats, ser capaç de comprendre que no hi ha i no haguéssim d’imposar límits. Voldria vagar per aquests extrems per a acostar-me a poc a poc al profund de l’ésser, i fer-lo tornant a les paraules, creient en elles a través de les històries i els relats, a través de les reflexions i cavil·lacions que es troben en els llibres.
Sant Jordi 2022
Alguns d’aquests llibres són aquí, en aquest llistat que compartim com cada any amb motiu del Dia Internacional del Llibre, per Sant Jordi, que se celebrarà el pròxim 23 d’abril. Són, com és habitual, deu lectures que han aparegut en diferents segells independents, és a dir, editorials alienes als designis d’un mercat majoritari que advoca per altres interessos que, a vegades —o moltes vegades, segons es miri—, poc o res tenen a veure amb la qualitat literària.
Comencem caminant, emprenent un viatge, el que proposa David Le Breton a Caminar la vida (Siruela) [trad. Hugo Castignani], un exquisit assaig en el qual posa de manifest que caminar és, també, i recordant les paraules de Georges Picard, «una espècie de mobilitat de l’ésser». No és necessari anar-se molt lluny, adverteix el sociòleg i antropòleg francès, perquè tot viatge, tot recorregut, «es converteix en un acte de reconeixement immediat». Caminar per a restituir «la densitat de la presència» en un món del qual cada vegada estem més absents, fruit d’un «refrigeri individual» que provoca, per a desgràcia de tots, la indiferència. Així, l’experiència del caminar és, en realitat, una reconnexió, un retrobar-se amb el que veritablement som però hem oblidat ser.
Un altre viatge és el que proposa Manuel Astur en La aurora cuando surge (Acantilado). És un viatge emocional i espiritual, encara que també un viatge físic per Itàlia, una espècie de peregrinació que li serveix per a recordar al seu pare absent i, també, per a reflexionar sobre sí mateix, sobre la seua identitat. Astur entremescla el diari personal amb l’assaig i la poesia en aquest llibre bell que ens trasllada a una sèrie de paisatges on aflora una sensibilitat extraordinària.
Un altre exercici introspectiu i propi de la memòria és el que ofereix Jo Ann Beard en Los chicos de mi juventud (Muñeca Infinita) [trad. Raquel Vicedo], una espècie de novel·la fragmentada o llibre de relats que conformen en realitat un tot en el qual l’escriptora nord-americana mira cap al seu passat per a comprendre’s, per a analitzar qui és a partir de la seua procedència, rememorant episodis de la seua infància i joventut fins a aconseguir la vida adulta.
Elizabeth Geoghegan —deixebla com ella mateixa confessa de la mateixa Lucia Berlin— és posseïdora, com Beard, d’una destresa narrativa superlativa, seguint i enriquint aquest deixant d’autors estatunidencs que van elevar l’acte de narrar a la categoria d’art. Bola ocho (Nórdica) [trad. Blanca Gago] és un llibre de relats que contínua amb aquesta magnífica tradició i on presenta a una sèrie de personatges que semblen haver perdut la seua raó de ser, abocats a una certa classe d’autodestrucció. Regions d’Àsia, els Estats Units i d’Itàlia, també de França, són els espais en els quals situa les seues històries de tall intimista i amb una profunda càrrega emocional marcada per l’engany, l’absència i una deriva existencial.
Seguim amb una altra autora que potser no precisa cap presentació: Angela Carter. Sexto Piso ha publicat la seua novel·la Noches en el circo —traduïda, també, per Rubén Martín Giráldez—, «una obra mestra del gòtic més inquietant i meravellós», com la defineixen molts mitjans. Certament, la història de Sophie Fevvers, la seua protagonista, atreu per l’inversemblant, per aquesta capacitat d’abordar el cas estrany d’una manera provocadora i fer-lo, a més, de manera portentosa. Impossible no caure en les xarxes de Fevvers, de Carter. Impossible no deixar-se portar per aquest relat imaginatiu i torbador a parts iguals.
Més lectures d’interès
En un any replet de centenaris il·lustres, el de la celebració de la publicació de la magna obra de James Joyce Ulisses no ha passat en absolut desapercebuda, més aviat tot el contrari. En tot just quatre mesos del que portem de 2022, s’han publicat diversos títols que tenen com a protagonista al cèlebre autor irlandès. Un d’ells és el projecte que ha dut a terme Páginas de Espuma de la mà del jove Diego Garrido, qui ha seleccionat i traduït en un volum els seus Cuentos y prosas breves. Impressionant la labor que han realitzat, com a impressionant és la narrativa de Joyce, perquè continua sent motiu de controvèrsia i admiració a parts iguals un segle després.
Una altra «recuperació» és la que ha realitzat l’editorial barcelonina Las afueras amb la novel·la de Diane Di Prima, Memorias de una beatnik [trad. Luis Rubio Paredes]. Publicada originalment n 1969, estem davant un relat en primera persona on l’autora rememora —i «edulcora» servint-se de la ficció— les seues experiències sexuals, sentimentals i literàries a mitjan la dècada dels 50 a Nova York. Estem davant una espècie de retrat d’aquesta ja icònica generació Beat —encarnada per figures com Allen Ginsberg o Jack Kerouac, del qual també aquest 2022 se celebra el seu centenari—, però no sols això, ja que si alguna cosa té d’interessant, i d’important aquesta novel·la, és el seu atreviment i gosadia, la seua valentia a l’hora de contar una cosa tan natural com el gaudi sexual. Provocativa, sí, potser obscena en alguns apartats, però necessàriament transgressora.
L’escriptura i la sexualitat apareixen també en el llibre de la mexicana Margo Glantz Apariciones (Firmamento), un llibre on el cos cobra especial protagonisme, el cos que es flagel·la i es tortura, que respira santedat, pel qual se sent desig. Estem, com asseguren els crítics, davant un text «que supera l’esquema de la novel·la eròtica moderna, de Tanizaki a Bataille, i explora les fronteres que separen el sacre i el profà, la violència i l’èxtasi, el plaer i la mortificació».
Mi libro madre, mi libro monstruo (La uÑa RoTa), de Kate Zambreno [trad. Carlos Bueno Vera i Violeta Gil], és, potser, un dels més singulars d’aquest llistat que proposem per Sant Jordi enguany. El seu caràcter híbrid, la forma en la qual barreja la poesia amb la crítica d’art i la literatura de memòries, fan que sigui una d’aquestes rara avis que s’agraeixen perquè anima al lector a anar més enllà, perquè no li permet trobar acomodament en incitar-li a una cerca constant de referències i altres textos igual d’estimulants a aquest.
I per a acabar, encara que l’ordre d’aquestes lectures és aleatori, no volgués perdre l’oportunitat de recomanar a un dels autors més indescriptibles que he tingut el plaer de llegir, com és Rubén Martín Giráldez. Sagrado y desagrado (Malas Tierras) és el seu últim llibre, una obra en la qual torna a deixar bocabadat i totalment desubicat al lector per aquesta capacitat seua de forçar la llengua i el llenguatge fins a deformar-los i transformar-los en una cosa nova. L’autor català reinventa al seu antull el castellà i ho fa, una vegada més, a través d’una història eixelebrada, absurda i burlesca, on un no sap molt bé qui és qui ni què està ocorrent, encara que sospito que el bo de Martín Giráldez el que en realitat està fent és posant-nos a prova a nosaltres, els lectors, per a saber fins a on pot portar-nos amb aquesta manera tan seua d’entendre la literatura.
Deu llibres, deu lectures totalment diverses però que procuren suficients al·licients com per a pensar que llegir, i llegir així, té tot el sentit del món.
