No deixar mai de provar, d’experimentar, de jugar, és clau per al desenvolupament de l’ésser humà com a persones emocionals i intel·lectuals. Existeix una necessitat, un impuls per generar noves possibilitats o idees que ens condueixen a un major creixement individual i col·lectiu. Si no fos així, fa ja molt que ens haguéssim extingit com a espècie, perquè no hauríem estat capaços d’afrontar els reptes que la naturalesa (i nosaltres mateixos) ens imposava.
Una altra dada rellevant perquè estiguem ara on estem és, no n’hi ha dubte, la mescladissa, la hibridació, la simbiosi, ja sigui genètica, social, cultural i/o artística. En aquest sentit, que dues disciplines tan dispars a priori com la percussió i la dansa s’uneixin per a crear una cosa nova és, sense anar més lluny, meravellós, per més atrevit que pugui semblar aquesta fòrmula.
En tot aquest procés de creació, de prova i assaig, l’estudi i la recerca juguen un paper important. Vanesa Aibar i Enric Monfort bé ho saben, doncs, com diu David Montero, tots dos «han fet de la recerca en els límits dels seus respectius llenguatges el nucli central del seu treball».
Una bailaora de flamenc i un percussionista i compositor contemporani. Ella de Jaén, ell de Castelló. Dues ànimes, dues ments que s’uneixen per a crear una cosa única i sorprenent, alguna cosa que porta «a l’extrem les possibilitats del so i el moviment» per a, en paraules de Montero, «trobar en aquest més enllà una comunicació veritable amb el seu jo més profund i amb el del públic».
Efectivament, Aibar i Monfort han unit les seues forces per a crear una peça que uneix els seus dos universos creatius i que estrenaran diumenge que ve, 9 d’octubre, en el Auditori i Palau de Congressos de Castelló.
Una trobada
La Reina del Metall, que així és com es titula aquest «projecte llargament madurat», tots dos artistes aposten per la trobada entre les seues dues maneres de veure i entendre el món a través del seu art, una trobada que, «com tota trobada veritable, transcendeix el que cadascú portava per a fundar un lloc nou», assenyala David Montero, encarregat de la dramatúrgia d’aquesta proposta.
Per a crear aquesta obra, i per a ser els dos coherents amb les seues respectives trajectòries, Aibar i Monfort van decidir inspirar-se, diu Montero, «en el ritual de pas, no tant per a tractar de repicar un en escena com per a indagar en el que l’escena té de lloc liminal, en la seua capacitat de transformació de qui l’habita».
Així, La Reina del Metall es presenta com una espècie de «litúrgia inventada» en la qual, explica Montero, «so i moviment es despleguen en l’espai fins a confondre’s els tres en una sola cosa». Per si tot això fos poc, la peça es recolza en la tecnologia més capdavantera d’espacialització de 4D Sound, la qual cosa permet submergir als intèrprets i al públic en un espai compartit, «buscant la creació d’un lloc en el qual la vida pugui succeir, és a dir, el canvi real i tangible de tots els implicats en l’espectacle», matisa l’autor.
Aibar i Monfort es basen en aquesta creació en l’aliatge dels diversos llenguatges «que transiten per a indagar en els límits físics i mentals que condicionen la creació i la recepció artístiques». En aquest sentit, es pot afirmar que La Reina del Metall «no és una reacció a la vida, és una reacció al que el pensament ha fet d’ella, és reconeixement i celebració del miracle de la nostra existència simultània».
La Reina del Metall és una producció dels dos artistes al costat de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), la Flamenco Biënnale Nederland, l’Agencia Andaluza de Instituciones Culturales, l’AECID i l’ambaixada d’Espanya en Londres, amb la col·laboració de l’Instituto de la Cultura y las Artes de Sevilla i l’Ajuntament de Casares.
