Marta Carnicero: «Ni el dolor et fa més fort, ni en la brutalitat s’hi amaga cap bellesa»

Marta Carnicero s’ha convertit en un dels noms més influents de l’escena literària actual al nostre país gràcies a la seva última novel·la, Matrioixques (Quaderns Crema), que ve a confirmar el talent que molts ja intuïen. Enginyera de professió, el pròxim 1 de juliol protagonitzarà una sessió especial de club de lectura en la llibreria Noviembre de Benicàssim. Parlem amb ella d'aquest últim llibre que persones com Pedro Almódovar recomanen amb força.

Hi ha una cita de la meravellosa Tango satànic, de László Krasznahorkai, que diu així: «[…] triar la mudesa en lloc de la tortura permanent de posar nom a les coses…». En Matrioixques no vas triar la mudesa, vas preferir la tortura de posar nom i cognoms a una altra tortura, a un altre horror. 

Benicàssim acogerá uno de los diez encuentros literarios del programa 'Afinidades Electivas' en la Comunitat

Vaig a respondre amb una altra cita. N’hi ha una de Romain Gary, que vaig descobrir gràcies a l’Alejandro Zambra, i que diu «En lloc de cridar, escric llibres». Matrioixques va néixer amb vocació de crit: el que tantes dones no han pogut fer sentir. 

Pascal Quignard, a qui admiro tantíssim, escriu que «tot el que roman crida al que falta». En el cas d’aquesta història, són el dolor i el trauma (que romanen) els que reclamen justícia (el que falta)?

Es podria dir així. És una novel·la sobre els efectes del trauma i la necessitat de revenja, a l’inici, però també sobre la reparació possible, a mesura que la història avança. Els personatges en surten transformats. Quan algú la descriu com una novel·la «dura» li contesto que sí, que el tema és dur, però que en tot moment he volgut tractar-lo des de la sensibilitat, sense rabejar-me en el dolor o la violència; sovint és molt més violent el noticiari. En una novel·la que tracta sobre la violació com a arma de guerra no hi explico com es viola; no tindria sentit. M’interessen la ferida i els seus efectes; m’interessa el procés de guarició.

La desídia davant l’horror és, potser, molt més greu que l’horror mateix?

Són coses diferents. De l’horror, en un context bèl·lic, és difícil escapar-ne. La desídia, en canvi —que es practica tant des del cor del conflicte com des de la distància geogràfica i temporal— és fruit d’una tria, i ens converteix en còmplices d’aquest horror. És més fàcil mirar cap a una altra banda, tractar l’horror de «fet col·lateral»: acceptar com a conseqüència inevitable de les guerres allò que és aberrant i hauria de ser intolerable.

‘Matrioxques’ és una novela sobre l’horror, sí, però que el descriu molt més pel que calla

Assegures que no et semblava lícit furgar en l’esquerda. Com escriure partint d’aquest sofriment? Quines energies fan falta per a poder narrar, amb sinceritat, uns esdeveniments que resulten, pel monstruosos, indescriptibles?

Efectivament, no vaig voler entrevistar-me amb supervivents del trauma perquè no em semblava lícit furgar —en nom d’un text que ni tan sols sabia si arribaria a bon port— en la ferida d’unes dones que havien fet tant per cicatritzar-la. Això t’obliga a escriure des de l’empatia, a posar-te en la pell de la protagonista per transmetre-ho tot. En alguns moments, com apuntes, va ser una feina extenuant; de les jornades d’escriptura en sortia baldada.

D’altra banda, creus que en la brutalitat i en la foscor hi ha bellesa, una bellesa que recuperar almenys?

No. Últimament impera un discurs consistent a capgirar les situacions —només de paraula, perquè és un engany— per fer-les assumibles, com si haguéssim d’acollir-les amb braços oberts i fossim nosaltres, amb la nostra actitud, els responsables d’estar bé, de navegar entre les adversitats que ens toca viure. És un discurs d’autoajuda que em repel: ni el dolor et fa més fort, ni en la brutalitat s’hi amaga cap bellesa.

En Matrioixques generes dues trames que s’alimenten l’una a l’altra a la recerca d’un equilibri. És una concessió per al lector, perquè no li oprimeixi l’angoixa dels fets narrats, o realment senties la necessitat d’aquesta harmonia en l’escriptura?

Jo tenia necessitat d’explicar dues històries, sobre les quals prefereixo no desvelar gaire detalls. Tenim, per tant, dues protagonistes. La primera, de qui ja hem parlat, és a la quarantena i viu un doble exili, un de físic i un altre d’íntim, que la separa de la resta del món. La segona està a punt de fer-ne divuit i viu una adolescència aparentment acomodada. Aquesta veu narrativa ha de ser, lògicament diferent de la primera; és més descarada, més directa. En aquesta meitat de la història hi ha lloc per a l’humor, la ironia i fins i tot el sarcasme. És cert que funciona, també, com a vàlvula de descompressió, perquè s’alterna amb capítols de l’altra trama que, per la temàtica, tenen un pes diferent.

No vaig voler entrevistar-me amb supervivents del trauma perquè no em semblava lícit furgar en la ferida d’unes dones que havien fet tant per cicatritzar-la.

En la magnífica Tela de Sevoya, Myriam Moscona diu: «Hi ha alguna cosa que fa fricció. És la memòria: la baula oberta d’una llarga cadena». La memòria aquí juga també un paper fonamental. Aquesta llarga cadena segueix i segueix.

Sí, la memòria és un dels temes que m’obsessionen. Ja en parlava a El cel segons Google, la primera novel·la, i vaig abordar-la abastament a Coníferes, la segona. La identitat, de fet, hi està íntimament vinculada. Som qui som perquè existim a ulls dels altres i perdurem en les seves memòries. A Matrioixques faig un pas més enllà per tractar una altra mena d’identitat -la col·lectiva- i de memòria -la històrica-.

Ferides, violacions, humiliacions… Les dones sempre davant l’adversitat més terrible, sofridores, valentes però abnegades. Quin món aquest!

És contra aquesta normalització, que cal lluitar. I el primer pas és visibilitzar-la.

Malgrat tot aquest horror contingut en cada capa del llibre, hi ha lloc per a l’esperança, no?

Insisteixo que Matrioixques és una novela sobre l’horror, sí, però que el descriu molt més pel que calla que pel que explica. No es tracta d’un novel·la on la violència sigui explícita. I parla dels efectes del trauma, sí, però també de la reparació possible. Hi ha una certa llum. El camí que acaba fent la protagonista així ho demostra. 

Suscríbete para seguir leyendo