Pere Duch: "Babel és com un fill per a nosaltres"

Pere Duch (1957) viu aquests dies immers en un mar d’emocions. I és que la recent concessió del premi de narrativa breu Josep Pascual Tirado per Arrapats. Quan la terra es porta al damunt, coincideix amb el punt final a 41 anys com a llibreter, els últims 31 amb Babel, que tanca el dijous 26 d’octubre. Això sí, només serà un fins ara, ja que el 20 de novembre, dos dies abans del lliurament del guardó literari, reobrirà per a iniciar una nova etapa de la mà del grup gallec Arnoia, però mantenint la marca i activisme cultural de Babel, i fins i tot amb el mateix Duch i la seua dona, Lledó Beltrán, durant una transició dolça.

--Què suposa aquest premi?

--Em fa il·lusió perquè sempre he tingut un lligam amb ell. El llibre també està molt relacionat amb la figura de Tirado, i la meua trajectòria vital, no sé ben bé per què, ha estat molt lligada a este autor: he sigut 28 anys el Tombatossals del Betlem de la Pigà i amb Josep Miquel Carceller vam fer una adaptació del Tombatossals per a escolars. Soc de Castelló i aquest és el premi més de casa nostra que tenim, i a més coincideix amb la meua jubilació com a llibreter.

--Què hi trobarà el lector?

--Com a llicenciat en Geografia i Història m’obsessiona el determinisme geogràfic, tots acceptem que el territori condiciona, però crec que ens determina. De fet, el primer títul era Serfs de la gleva, però em va semblar massa historicista, tot i que continue pensant que som, sense cap contracte ni senyor feudal, serfs de la gleva de caire modern perquè el territori ens condiciona moltíssim. Volia fer unes narracions amb el territori com a fil conductor, però tampoc vull desvetlar massa, perquè cada lector tindrà la seua pròpia lectura, això és el millor. I sobretot sempre vull que el lector passe una bona estona. D’altra banda, em fa ràbia que mentre unes novel·les ambientades en els Estats Units profunds es converteixen en literatura universal, quan la trama passa en el Camí la Plana o en la platja del Pinar... a casa nostra, som els primers que ho desvaloritzem i sembla que siga només per a llegir-ho els de Castelló.

--Es troba més còmode en el relat?

--Sí, de fet tinc un llibre, Contra la ciutat (2004), que és una història llarga, però amb capítuls que es poden llegir de manera independent. El cos encara no m’ha demanat fer una història d’una tirada. Hi ha qui diu que és més complexe escriure una novel·la, però en el relat has de condensar-ho tot en pocs fulls. En fi, com soc jove, igual arribe a les narracions llargues quan em faça major.

--El seu primer llibre es titulava ‘Contes per a estimar els llibres’ (2002). Casualitat?

--En absolut. Era per a xiquets de 9 a 11 anys i el fil conductor era fer apologia de la lectura sense moralina, que el nen no se’n adonara. 

--Què us va moure a ser llibreters?

--L’any 1982 la meua dona i jo vam pensar que feia falta una llibreria en català a Castelló, és quan apareix l’Estatut d’Autonomia, es publica la Llei d’Ensenyament del Valencià, el professorat comença el seu reciclatge... Vam obrir 3 i ratlla, en el carrer Carcaixent, i uns anys després Faristol en Cardona Vives, que va representar una fita en aquesta ciutat. Era la llibreria en valencià.

Ja en primavera de 1992 tanca Armengot, una llibreria de posguerra de tota la vida, que era la llibreria de Castelló, i l’1 de setembre obrim Babel en el carrer Herrero, com una llibreria gran, la primera informatitzada a Castelló, i amb l’ànim de ser un punt de trobada d’activitats culturals, que en 1997 es trasllada a Guitarrista Tàrrega amb la marca Fòrum Babel i acunyant un concepte de llibreria cultural que després ha sigut imitat per llibreries de moltes ciutats. 

--Què ha aportat Babel?

--Babel ha fet una tasca de foment de la lectura en castellà i valencià i d’agitació de la vida cultural. Parlem de més de 10.000 actes, una mitjana de 15 per mes, i som la llibreria més guardonada d’Espanya. En 1999 es crea el premi Librería Cultural, que ara celebra el 25é aniversari i nosaltres vam ser els primers. En 2003 guanyem el premi Mejor Librería Española del Gremio de Editores, i en 2004 el de Llibreria Cultural Valenciana. 

--Per què és important que continue el llegat de Babel?

--Ja fa uns anys que li donàvem voltes a la jubilació. Sempre estava la possibilitat de tancar la persiana i dir fins ací hem arribat, però és fonamental que el projecte supere a les persones que l’han creat i tinga continuïtat. Pensar que d’ací a uns mesos, quan passe per davant seguirà sent la llibreria Babel, i pensar que Lledó i jo hem posat un granet de sorra, és molt important per a nosaltres. I tanquem el cercle perquè segur que els que venen darrere ho faran millor que nosaltres i Babel donarà encara molta guerra. És el que un espera dels fills, que el superen, i Babel és com un fill per a nosaltres.

--I ara que tindrà més temps lliure... es dedicarà més a escriure?

--A més de viatjar com a bon jubilat, tinc el deler de disposar de més temps per a escriure. De fet ara tinc al cap un parell de coses, d’una banda narracions curtes per a joves de 12 a 14 anys, a partir de material de quan era professor, que podria servir com a eina didàctica. I una possible novel·la que està més verda per als 17-18 anys, una edat complicada en la que cau l’índex de lectura. 

Suscríbete para seguir leyendo