Per conèixer a alguns dels grups actuals, vist l’ampli nombre que existeix i la dificultat d’aprofundir en tots i cadascun d’ells des dels canals habituals de premsa especialitzada o ràdio, de vegades és necessari acudir a altres fonts, fonts que a poc a poc augmenten la seua incidència en el món que coneixem, és a dir, el món digital, les pàgines web o xarxes socials. En alguns d’aquests petits racons un pot trobar-se una ingent quantitat d’informació que no s’espera i que aplaudeix finalment, ja que són una finestra fascinant d’amplis coneixements i en què hi ha una interacció, a dia d’avui, necessària.

Indagant a internet sobre el grup que pròximament visitarà la sala Veneno Stereo de Castelló, els suecs Jetbone, ens topem amb un article dedicat a aquest conjunt signat per Julen Figueras. En ell, afirma que el fet que provinguin de Suècia «és tant una anècdota com una dada que s’intueix informativa». I a poc a poc Figueras ens descobreix a aquest quartet (de vegades quintet) que descriu com «primitius, però no toscs. Senzills, però no simples» i, sobretot, «divertits». Per Figueras els Alin Riabouchkin, Gustav ‘Gurten’, Sebastian Engberg, Tobias Bengtsson i Albin Linder «són inexcusadamente divertits, com un carrusel a meitat del parc d’atraccions».

ACTUACIÓ, EL DIA 27 // Amb tal presentació, difícil resistir-se. Acudir al concert que oferiran el proper divendres, 27 de gener, sembla ineludible, més si tenim en compte que Jetbone ofereixen sobre l’escenari actuacions sinceres, sense cap tipus d’artifici. Són ells mateixos, passant-s’ho d’allò més bé i compartint aquest goig i ritme electritzant amb el públic. És a dir, ofereixen tot el que un bon rocker busca en un concert, una cosa que sigui pura essència, sense conservants ni additius i, si pot ser, amb aquest aire una mica retro que recordi a l’època daurada del rock, però també del funk i del soul en aquesta ocasió, ja que Jetbone aprofundeixen en altres sonoritats sempre que aquestes estiguin marcades per aquesta cadència que brolla de l’interior.

Riffs, molt boggie, rialles i energia a dojo. Aquesta és la fórmula del seu èxit, i la fórmula que han seguit en tots els seus treballs. Manel Celeiro afirmava a la revista Ruta 66 que «els suecs formaven part d’aquesta última generació de paisans nòrdics que reivindicaven les bondats de la high energy amb tocs glam, punk i dinamita australiana», si bé fa un parell d’anys van donar un gir a el seu estil assemblant-se en certa manera als seus compatriotes Hellacopters, i mirant sempre cap a aquest estil més clàssic que tant ia tants ens entusiasma. Celeiro assenyala que «les seues noves cançons regalimen whisky a mansalva. El mateix destil·lat d’alta graduació que bevien els Stones de l’Exile, Faces, els Dogs d’Amour d’In the Dynamite Jet Saloon o els Quireboys d’A Bit of What You Fancy. I la veritat és que l’anyada els ha sortit niquelada».

Tornant a Julen Figueras, «el passeig màgic de Jetbone és recognoscible, no hi ha camins intransitats, però sí una revisió lluminosa de carrers velles». Així, la seva música compta amb un colorit únic en el qual no es pretén innovar, si no, més aviat, seguir la línia d’un gènere que és immortal, un gènere que sempre sorprèn, com ho han demostrat en el seu últim treball Magical Ride. «Des de l’obertura descaradament animada de C’mon fins al tancament amb la cançó que titula l’àlbum, aquest disc recull el millor de cada casa, el passa per una batedora modernitzada, i ho escup en forma de singles en potència».

Una mica més que rock procedent del nord que segur no ens deixa gelats, de cap manera.