+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Étoimoi: «En totes les lletres de ‘Growth’ ens preguntem què significa crèixer»

El conjunt format pels dos músics d’Almassora Omar Ballester i Hèctor Mas publica el seu primer LP

 

Binomi. Omar Ballester i Hèctor Mas són Étoimoi, un conjunt amb futur. - ÉTOIMOI

Eric Gras
02/12/2018

D’Almassora per conquerir el món. Omar Ballester i Hèctor Mas són Étoimoi, un duo experimental que navega entre l’ambient i el pop, sense encaixar en cap d’ells, segons diuen. Pot ser que soni a broma, però aquests dos joves músics apunten maneres. I quines maneres! Han publicat el seu primer LP, Growth (FUP, 2018), i des de la distància —Omar viu a Suïssa i Hèctor a Heraklion, Creta— ens responen unes preguntes.

—Després publicar el vostre primer LP, ‘Growth’, com us sentiu? Alliberats per haver complert aquest repte? Emocionats? Un tant recelosos per la recepció que pugui tenir el disc?

Omar Ballester: Amb perspectiva, molt contents. Però per a nosaltres el procés va acabar al maig. Aleshores sí que va ser alliberador. Hem tingut prou projectes al llarg dels anys, però és el primer de llarga durada dels dos, i el primer disc «propi» amb una discogràfica, més enllà del treball meu amb Papa Topo. La recepció ens preocupa potser menys. Tot i que sonem molt més «pop» que abans, seguim sent musica experimental, amb el que això implica.

Hèctor Mas: M’agrada que parles de «repte» perquè això és el que ha sigut… A setembre de 2017 el nostre pla era traure EPs segons ens abellira. Però des de FUP ens van proposar de fer el LP i ens vam llançar de cap. Però no sé si diria que és un alliberament: jo des de maig no m’he atrevit a tocar la guitarra… Ah, i l’única recepció que m’importa és que li agrade a ma mare.

—Quin diríeu que ha estat el pas més important que heu donat entre ‘Sublunar’ i ‘Growth’? Dic això perquè en aquest últim hi ha una gran presència vocal.

H. M.: La part vocal ha sigut molt emocionant, de fet. No ser ningú et permet fer el que vulgues però hi ha moltes menys coses que pots fer. A més, la gent es pren amb més lleugeresa no respondre mails, deixar coses a mig fer o simplement ignorar-te. Això, la veritat, et fa apreciar moltíssim quan algú creu en el que fas i s’involucra fins el final. Però també hi ha un pas endavant en arranjaments i producció.

O. B.: Crec que hem madurat en la manera de col·laborar i hem millorat l’ús de la tècnica. Sublunar va ser un procés lent i d’aprenentatge amb poques cançons treballades al llarg de moltíssim temps. A Growth hem aprés a descartar allò que no funciona i a fer créixer el que sí. També tenim més assimilades quines coses van a funcionar amb el que fem i hem invertit un poc en equip (software i hardware), el que ens ha donat més possibilitats. Les veus són el més visible, però darrere hi ha una producció molt més cuidada i que ompli l’espai sonor millor.

—Com van sorgir aquestes col·laboracions amb Edyta Gorecka, David Monleón, Johanna Amelie…?

H. M.: Cada una és una història diferent! Edyta, en particular, va ser tota una troballa. La vaig descobrir fent recerca per youtube, ens va contestar en dos dies i en tres setmanes ja havia gravat les veus.

O. B.: El patró general de les col·laboracions és la nostra insistència. Hem escrit molts correus i buscat molta gent, perquè sempre teníem una idea clara de quin timbre de veu buscàvem per a cada tema... La facilitat de trobar música nova per internet avui dia ens ha permés fer-ho. Hi ha amics de sempre, com David, amics d’amics com Johanna i Helen, i perfectes desconeguts com Edyta, Julian o Kat que ens han cedit el seu temps i passió i a qui estem molt molt agraïts.

—Si haguéssiu de definir ‘Growth’, com ho faríeu? Us faig aquesta pregunta perquè el títol de l’àlbum crec que diu molt. ‘Growth’, en anglès, significa creixement.

H. M.: Hem sigut molt literals en el títol. En totes les lletres ens preguntem què significa créixer… Quins són els records que compten, i quins ens inventem per tal de racionalitzar les males decisions; i de quins no ens podem desfer. El nostre missatge és prou bàsic i seria més o menys dir que créixer és com una ruptura sentimental amb la infantesa (una ruptura que mai acaba). Fins i tot el disseny gràfic (basat en unes cromolitografies de William Sharp del 1854) vol parlar de creixement, en este cas botànic.

Tal com ens fem més majors es dissol més i més la nostra singularitat. Ens convertim tots en superherois frustrats, en poetes sense llibre o en estrelles del rock sense guitarra. I passem a formar part del club de la humanitat: l’amor, la malaltia o la mort comencen a ser paraules amb una entitat i deixen de ser potència. Cada revelació de la realitat d’estes paraules que només coneixíem per la ficció, una a una, ens entristeix, o ens deprimeix… I després, com diu Kavafis: «tenim un èxit menudet, tornem a estar forts, i de nou recuperem el coratge i l’esperança».

O. B.: Hèctor és el poeta, i jo l’agent de premsa: Growth és un disc pop experimental amb dos fils musicals paral·lels i entrellaçats. D’una banda estan les cançons instrumentals, separades al disc, però pensades per a poder-se escoltar una rere l’altra. D’altra, les cançons vocals. Cadascuna té un caràcter diferent a l’anterior, però totes comparteixen el to obscur i la manca d’estructures pop estàndard.

—Seguiu sorprenent (almenys a mi) amb la forma de compondre la vostra música. Aquesta manera de crear en la distància, allunyats l’un de l’altre, i, no obstant això, perfectament acoblats. Com aconseguiu que aquesta conjunció sigui tan perfecta? O no ho és?

H. M.: La majoria de relacions que tinc són a distància… Per a mi és allò natural treballar amb internet pel mig.

O. B.: Els dos disfrutem (i patim) de la soledat. És una adaptació al medi, potser fins i tot autoinflingida. Supervivència, si vols. És potser curiós en tant que la música s’entén molt com una activitat social en l’àmbit local, però sempre es destaquen les figures individuals a escala global. No és tan diferent a, per exemple, la col·laboració entre investigadors de diferents universitats... que és la feina dels dos.

H. M.: No hem contestat a la pregunta. Sí, la conjunció funciona prou bé. Tenim rols ben definits i ens uneix el nostre amor incondicional per The Notwist. Encara que tampoc ens contesten els mails.

—Quina història ens voleu explicar a través de ‘Growth’?

O. B.: La desaparició de l’home pluripotent de la renaixença. La malenconia millenial. La feblesa i la dependència de les mares en la post-adolescència. Però sobretot la soledat, física i emocional.

H. M.: El concepte de soledat física no deixa de repetir-se durant el disc. En Trapeze hi ha un moment en què el record del contacte s’ha esvaït tant que ja no en queda, i un acaba per qüestionar-se que mai existira de veritat. Una d’eixes paradoxes que agraden a Zizek: estar encara sense roba però no tindre massa clar què acaba de passar. I com diu Omar: el disc parla d’angoixa, confusió i falta de recursos durant i després de l’emancipació. Pluripotent, diu, jaja.

—El fet que revistes especialitzades com ‘Rockdelux’ o ‘Mondosonoro’ es fessin ressò d’aquest llançament, què suposa per a vosaltres?

H. M.: És una pregunta molt interessant, donat que la manera de consumir música ha canviat tantíssim… Tinc dubtes que el públic en general tinga massa interés en què diuen Rockdelux, Jenesaispop, Mondosonoro o fins i tot Pitchfork. I el públic en general tindria raó: estes revistes són echo chambers per a productors, artistes i wannabes (nosaltres entraríem en la darrera categoria). Però, sí, per suposat que als nostres egos els va molt bé. En fi, whatever…

Ah, i hem d’agrair FUP que ens ajudaren en açò. Sense la seua mà no ens hauria fet cas ningú!

O. B.: Poc que afegir, sense sonar (encara més) pretensiós.

—Tindrem possibilitat de gaudir en directe la vostra música? És aquest el vostre pròxim pas?

H. M.: Omar diu que sí. Jo tinc por dels escenaris i de les relacions estables, inestables i metaestables.

O. B.: I jo trobe a faltar els escenaris. És complicat, però…

—Com va ser el procés de gestació de l’àlbum? Com donàreu amb Federación de Universos Pop (FUP), segell que us ha publicat?

O. B.: De la mateixa manera que amb els cantants, la perseverança és clau. Mai saps si la teua música té cabuda o no en cap lloc, perquè l’amor propi i la oïda acostumada no et deixen avaluar-la honestament. Sempre, en el moment de fer-les, he pensat que les meues cançons mereixien una discogràfica: fa 15 anys i ara. La diferència és que fa 15 anys no sabia tocar. I sempre he sigut d’ego crescut... No hem tingut vergonya de tocar moltes portes i vore què passa. L’ambició, amb els anys, s’ha convertit en pura estadística, i hem aprés a jutjar molt millor les nostres accions, però la base és la mateixa.

—Què us atrau de la música, què provoca que sentiu aquesta necessitat de compondre?

H. M.: Fer música em permet anar a concerts bons en Heraklion cada divendres a la meua habitació, ja que a fora només toquen la bandúrria i s’han quedat al segle XIX musicalment. A més, la veritat, jo m’ho passe molt bé fent-ho. Em pareix una de les coses més divertides que he fet mai. Però he de dir que no em pense cap músic, ni compositor, ni res d’això. Amb les eines de producció que tenim, crec que el que faig es pareix més a un videojoc que a fer música en la definició tradicional.

O. B.: La música és i ha sigut moltes coses, i he passat per totes les fases de l’amor amb ella. Ara potser he aconseguit trobar un equilibri que m’ha mancat molts anys. Ha jugat un paper essencial, al menys per a mi, en ajudar-me a conéixer-me millor i saber quins són els meus forts i punts dèbils. Jo disfrute arredonint, ultimant i compartint… Hèctor és qui compon i inicia les cançons i a mi em mou acabar i polir el producte.