Iván Repila: «Estem construint una Europa inhabitable»

—Els dos personatges principals d’aquesta novel·la, Emil Zarco i El Mudo, són, en cert sentit, dues cares de la mateixa moneda, però tots dos exemplifiquen una contraposició, no és així?

—Totalment. Emil, l’arquitecte, funciona més com l’home hereu del segle XX, o almenys així ho imagino jo; i no només del segle XX, perquè la novel·la és hereva de tota la tradició creativa anterior, i ell, Emil, es considera participant de la història, del progrés, una peça fonamental perquè els éssers humans progressem en aquesta història amb la qual està d’acord. El Mudo és el contrari, és l’home que no encaixa, que no està d’acord, que vol esborrar-se del món en què viu, vol desaparèixer, tornar-se invisible. I són, com bé dius, dues cares de la mateixa moneda perquè tots dos pateixen un dolor.

—Quin dolor és aquest?

—Emil pateix quan descobreix que no pot tenir fills i El Mudo pateix perquè ha perdut la seua parella i la seua filla. Els dos, al principi, comencen de la mateixa manera, no saben com gestionar el dolor i reaccionen.

—Com reaccionen?

—El Mudo decideix deixar de parlar i Emil va autodestruint-se, trencant la seua relació amb Oona, allunyant-se de la feina...

—I dius que comencen de la mateixa manera però a poc a poc...

—Segons evoluciona la novel·la prenen decisions diferents. En el cas d’Emil, decideix encaminar-se cap a la destrucció de tot el que l’envolta, fet que el porta a construir un barri destinat a la mort.

—Resulta paradoxal aquest fet, és clar. Emil és arquitecte i se suposa que el seu treball, la seua aspiració professional, és la de construir, i no obstant això, aquesta construcció és al mateix temps la seua destrucció.

—Ell està molt ferit en el seu amor propi. En ser estèril pren la decisió de dissenyar un lloc estèril.

—El Mudo, per contra, decideix sorprenentment aspirar a alguna cosa més.

—Lentament va evolucionant cap a aquesta idea d’obrir-se pas en la vida. Així com al principi es troba allunyat de tot i de tots, a poc a poc deixa entrar en la seua vida a altres personatges, com el gos que va amb ell a tot arreu, Hache, i el grup que finalment l’acompanya. Opta per l’ocupació, per adaptar-se als temps, adaptar-se al dolor, i intentar construir una col·lectivitat.

—D’alguna manera fas una radiografia de la societat actual. Hi ha moments en què un veu reflexos de determinats moviments socials.

—Jo escric sempre en termes simbòlics i per a mi estava clar el discurs que estem construint una Europa inhabitable, un lloc indecent, cada vegada més. L’única resposta que podem donar és que la societat civil —que en la novel·la està representada per El Mudo i companyia—, intenti habitar el que ens estan prenent.

—Un llegeix aquesta novel·la i sent cert neguit.

—Però el final és lluminós!

—Sí, és clar.

—Si ens unim, si establim una solidaritat col·lectiva, que ens capaciti per fer les coses millor, podem habitar allò que ens estan arrabassant.

—És que penso en l’egoisme regnant avui, al per a mi dramàtic individualisme existent —és a dir «mirar-se al melic» constantment—, i no sé què pensar.

—Aquest és el mur que plantejo també en la novel·la des del principi. L’ésser individualista, solipsista, estant al món però sense intervenir-hi. Jo crec que la idea capital que defensa el llibre, o una de les idees principals, és precisament la necessitat d’intervenció. Hem d’intervenir, hem d’ocupar els espais. Insisteixo, la gran conquesta del segle XXI podria ser aquesta, crear una solidaritat més col·lectiva.

—Com sorgeix la idea de la novel·la? Ja sé que potser és complex d’explicar, però com pren forma, tenint en compte no només el procés creatiu de ficció en si, sinó la part tècnica que surt a la llum a través de l’arquitectura.

—L’arquitectura està molt present, això és cert, és un escenari important a nivell simbòlic, que serveix per explicar la construcció del somni europeu i com aquest s’ha derruït. La idea va sorgir fa un parell de dècades, durant la meua època universitària. Vaig intentar començar-la dues o tres vegades, però no tenia les eines d’escriptor que em semblaven que feien falta. Així, quan vaig acabar El niño que robó el caballo de Atila (Libros del Silencio) vaig pensar que era el moment de «llevar-me» aquesta història del cap, vaig sentir que ja posseïa aquestes eines. La idea original era molt breu: un arquitecte que és estèril i que intenta construir un lloc estèril.

—Aquesta idea va evolucionar.

—Era el germen original d’aquesta història breu, que em semblava tremendament poètica i que durant dues dècades s’ha anat amarant de tots els moviments socials, de tota la insatisfacció contemporània, de tots els conflictes que s’han viscut en aquest temps... Jo no sóc impermeable a aquests fets, i tot això ha anat «mullant» el text, ha anat completant-ho. Quan ja em vaig decidir, quan vaig ser conscient de què és el que volia escriure i de quina manera escriure-ho, vaig necessitar un període d’uns sis mesos per a «educar-me» en arquitectura perquè no tenia els coneixements necessaris. En aquest període el que vaig fer va ser interioritzar conceptes, començar a aprendre aspectes d’una cosa que per a mi era molt estrany, però sense ànim de fer alguna cosa historicista o sobre arquitectura.

—Has esmentat abans el llenguatge simbòlic en la teua obra. Aquí apareixen nombroses imatges de gran càrrega poètica.

—He estat un gran lector de poesia, i escric molta poesia, tot i que és una cosa que porto en privat i que no em permeto ni tan sols ensenyar a la meua parella. És com la meua petita caixa secreta, l’única que tinc, perquè a la resta de la meua vida sóc molt transparent i honest. Crec que haver llegit tanta poesia m’ha convertit en una persona que sol veure el món en termes molt simbòlics. Tot el que veig en el meu dia a dia no puc evitar trobar-li la poètica.

—Una cosa és veure-les o sentir-les, i una altra cosa és aconseguir plasmar sobre el paper.

—Jo em sento molt còmode en un món d’imatges i de metàfores. És l’estil que més fèrtil és en mi. Em diverteixo així, i em sorprenc a mi mateix.