+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Pau Arenós: «Escric amb humor però sense voluntat humorística»

El periodista de Vila-real publica un nou llibre, 'Fuck news', amb el segell Salto de Página

 

Trajectòria. Pau Arenós és un expert gastrònom i periodista reconegut. - RICARD CUGAT

Eric Gras
07/07/2019

Un llibre amb innombrables lectures, que dibuixa un somriure en el rostre del lector al mateix temps que li convida a reflexionar sobre l’actualitat del periodisme. Un llibre que aprofundeix en la societat de l’espectacle, una societat paradoxal fins a arribar a l’absurd en moltes ocasions. Tot això, i més, és Fuck news (Salto de Página), l’últim llibre del periodista vila-realenc Pau Arenós.

—Quina va ser la gènesi d’un llibre com Fuck news?

—Encara sóc un vell lector del diari. M’agrada la litúrgia de tacar-me els dits de tinta, mentre em prenc el cafè del matí i li dedico una mica de temps a poder llegir-ho. En aquest procés, a vegades, trobo notícies que em criden poderosament l’atenció, que em fan un clic dins del cervell. Són notícies que crec es podrien estirar una mica més, que es podrien comptar d’una altra manera.

—Una volta de rosca...

—A vegades, penso: Si aquesta realitat que ens estan explicant és suficient bèstia, què passaria si la retorcem, l’estrenyem i li traiem tot el suc. Encara seria més bèstia, no?

—Imagino que sí. Però, quin tipus de notícies són aquestes que et produeixen aquest clic?

—Un cas molt clar el trobem en els pares d’aquesta nena anomenada Nadia, a la qual van explotar per a lucrar-se amb la seua malaltia. Ningú es va alarmar durant el temps que aquests pares van passar en els platons de televisió mostrant les misèries de la filla amb finalitats que es van demostrar més tard que eren un frau. I si un ventríloc amb un ninot de cartó fes el mateix paper, és a dir, que un senyor amb un nen de cartó fora pels platons demanant diners? A tothom li semblaria normal? Hem arribat a una exageració tan clara i tan bèstia, que hem perdut la visió crítica de les coses, fins al punt de veure normal que un senyor amb un ninot demani diners per a curar la malaltia del seu fill.

—En altres paraules, valorem el disbarat, no és així?

—A partir de notícies així, intento deformar encara més alguna cosa que de per si mateix ja és deforme, la realitat.

Un altre exemple, el cas del rei que viatja a Bostwana i es lesiona el maluc. Ell anava a caçar elefants, no? Jo em centro en la visió de l’elefant, és a dir, és el propi elefant el que explica quina és la realitat de com es va trencar el maluc el rei emèrit. Un altre exemple més, la notícia que l’Ajuntament de Roma suggerís, encara que no es va acabar de concretar, treure ramats d’ovelles perquè es mengessin l’herba i així estalviar-se jardiners.

—Això frega la paròdia, no?

—Seria un humor trist, sí. Jo sempre intento escriure amb humor però sense voluntat humorística. Els pitjors llibres d’humor són aquells escrits per un graciós. Jo l’humor el tinc incorporat però no vull fer gràcia. Pot fer gràcia el que explico però per a treure’t un somriure mentre llegeixes.

—Recapitulant, la teua font de recerca és la pròpia realitat.

—La realitat, sí. Sense realitat el llibre no existeix. Aquest títol fa referència —encara que va més enllà— a les anomenades fake news. Jo dic que, en realitat, una fake new és una fuck new, és alguna cosa que ens dóna per sac, que ens fot.

—Com expliques això?

—Un dels textos del llibre es titula, precisament Fuck news. En aquest relat explico la història d’una dona que un dia s’aixeca i no deixa de mentir, de mentir estúpidament, perquè no té cap necessitat; a vegades, un diu mentides per necessitat, per a protegir-se o el que sigui, però aquesta dona menteix per mentir i no sap què li passa. El seu marit, que és mèdic, li diu que hi ha un nou virus que es diu «fake new» i que la gent està contaminada amb ell. I ella li pregunta llavors si trobaran una solució, al que ell contesta que sí, que hi haurà una vacuna. Ell també menteix, clar.

—Totes aquestes píndoles de ficció, com així les anomenes, et fan reflexionar d’alguna manera sobre el pensament actual, sobre el periodisme actual, la nostra manera d’actuar...

—Jo crec que és absolutament necessari, i ara més que mai, tenir un pensament crític. Avui dia, un acte innocent es converteix en un fet noticiable. En aquest sentit, el que aconsello és sospitar de tot, intentant no caure en la paranoia, clar, cosa que és difícil perquè estem vivint situacions tan extremes i tan exagerades que ja res ens resulta tot sospitós. Per aquest motiu s’ha de mirar tot amb una visió crítica.

—Què podem fer, quina solució podem trobar, més si són les pròpies administracions o estaments oficials els qui produeixen ‘fake news’, com s’ha demostrat en ocasions que ho fan?

—El primer és tornar una mica, en la mesura que sigui possible, als mitjans de comunicació tradicionals, que són aquells en els quals, com a mínim, darrere d’un fet, d’una informació, d’una notícia, hi ha algú. Algú a qui reclamar o demanar explicacions. I això tenint en compte que, al final, la font original pot ser una font interessada en qualsevol cosa. Per aquest motiu sempre s’intenta corroborar una informació amb dues, tres o més fonts.

D’altra banda, cal mirar amb una gran distància l’eina favorita de (des)informació avui que és Twitter, que és un colador absolut.

—No és una missió fàcil. Les xarxes socials avui ho copen tot.

—Els periodistes ens trobem, ara mateix, en un carreró sense sortida. Hem de ser ràpids però hem de poder contrastar el que diem. Velocitat i seguretat no van bé, com sabem bé els que conduïm. Insisteixo, velocitat i seguretat no són amics.

—Un primer pas seria que el periodista es preocupi abans de res en oferir una informació honesta?

—L’honestedat és bàsica. Un ha d’afrontar el seu treball, sigui el que sigui, de la manera més honrada possible. En el meu cas, gran part del meu treball gira entorn de la gastronomia, que toca aquesta vessant lúdica —i lúdic no significa que no hagi de ser rigorosa—. Tinc, per norma, no fiar-me de ningú. En aquest sentit, quan faig una crònica d’un restaurant, el comprovo absolutament tot.

Temas relacionados