+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

«Estic en un núvol i no he aterrat del tot»

Lluna Llunera, artista d'Onda, va participar en una performance colectiva a la Tate Modern de Londres

 

A Londres. L’artista d’Onda Irene García ha participat en una performance a la Tate Modern. -

Manu Vives
22/01/2017

Amb tan sols 27 anys l’artista ondera Lluna Llunera (nom artístic d’Irene García) ja pot presumir d’haver escrit una pàgina d’or en l’art contemporani espanyol i, a més, en el castellonenc. I és que des del passat 14 de desembre el Museu Nacional Britànic d’Art Modern, popularment conegut com Tate Modern, ha albergat una perfomance de sis artistes residents a Londres entre els que es trobava la castellonenca. És la primera vegada que succeïx des de l’obertura del centre l’any 2000 i les xifres d’aquesta proposta visual ho diuen tot: més de 400.000 persones han vist la seua perfomance en un espai que rep normalment 5 milions de visitants anuals.

El públic dels cinc continents que ha visitat aquest Nadal ha pogut gaudir, junt amb la de mestres com Bacon, Warhol o Picasso, d’una instal·lació que ocupava tota la sisena planta de l’edifici dedicada a conversar amb els visitants. Emprant cintes blaves, els artistes van llançar preguntes al públic a través de les parets i el sòl sobre la situació geopolítica mundial (What about Syria?) o representant a mites com Frida Khalo, realitzat per la nostra artista d’Onda. Un dels apartats més interessants d’aquesta intervenció és que el propi públic podia intervindre en l’obra tallant, apegant o afegint la seua contribució.

—Com va sorgir la possibilitat d’aquesta perfomance en la Tate Modern?

—Em vaig mudar a Londres a finals d’agost per a realitzar una estada en un centre d’investigació sobre autisme i així completar el meu doctorat en Psicologia. Sempre que podia em dedicava a anar als museus i a les galeries, i entre tants quadros i performance, vaig anar coneixent artistes, guies de museus i gent molt interessant del món de l’art. Ells, sempre que hi havia quelcom interessant o del que aprendre, pensaven en mi i m’invitaven a assistir. En l’última performance a què vaig assistir, vaig tindre com a sorpresa el poder participar-hi, era el meu últim dia a Londres, i vaig poder realitzar la performance junt amb altres artistes en el meu lloc favorit de Londres i en el que més temps he passat des que vaig arribar, en la Tate Modern. No podria estar més contenta d’això.

—Eres conscient que has fet història en l’art contemporani castellonenc?

—Encara estic en un núvol i no he aterrat del tot. Així que no, per a res sóc conscient. He treballat molt aquests últims mesos, però també he mirat molt, he trobat molt art i he conegut molts artistes. La performance me la van proposar i la vaig fer, va ser com un regal que em va fer Londres per passar-me els últims quatre mesos pintant els seus carrers, places i gent. I crec que he començat a donar-me compte de tot quan la gent del meu poble o a Castelló m’han donat l’enhorabona i m’han felicitat per això.

—Precisament ara has començat una nova etapa en la teua línia artística.

—Efetivament. En aquesta nova línia estic tractant de mostrar les ombres i enfosquir les llums, la qual cosa s’assemblaria a una fotografia en negatiu, però pintada. Així, per exemple, un cabell fosc serà blanc, i el blanc dels ulls serà negre.

—La música exercix un paper molt important en la teua obra i vida.

—Exacte, des de xicoteta. Vaig començar a tocar el piano als set anys, i des de llavors mai he parat. He fet concerts en solitari i amb orquestra, he tocat en bodes i festes, i he estat en grups, com Veus Femenines. La música m’ha acompanyat tota la meua vida, i sempre ha tingut una gran influència en mi, és per això que també volia reflectir-ho en les meues il·lustracions. I crec que són de les il·lustracions més boniques i que més arriben a la gent, perquè justament la música, EL TEU instrument, t’arriba, et toca i et fa sentir... Per això titule la meua exposició sobre la música Música. On acaba ella i on vaig començar jo? Perquè la música et pot tocar fins al punt de fusionar-se en tu, tal qual volia mostrar en les meues il·lustracions.

—Crec que la teua idea és tindre un peu en Castelló i un altre a Londres, també a nivell artístic.

—M’encantaria això, per tot el que m’ha aportat Londres, i tot el que sé que puc realitzar allí a nivell artístic. Ara que ja vaig començar, m’encantaria veure que més em pot oferir la gran ciutat. Però d’altra banda, Castelló s’està movent, i vull participar en aquesta «movida castellonense». Vull aprendre ací i allà, amerar-me de l’art bohemi-londinenc i poder transmetre-ho ací a Castelló, i al seu torn, poder portar un trosset de Castelló, de moltes idees que estan sorgint ací, fins a Londres.

—L’art és una forma de vida?

—L’art és una forma de sentir. L’art és necessari en el teu dia a dia d’una forma o una altra. En el meu cas, necessite pintar cada setmana, és la meua forma de relaxar-me, de connectar amb mi mateixa. Si vaig pel carrer i pense en què pintar, veig quelcom i em dóna una idea per a algun projecte o trobada a algú i directament li pregunte si li puc dibujar... Em resulta molt complicat desconnectar, realment sòl estar 24 hores al dia pensant en art, creant, mirant o imaginant.

—Ens pots comentar alguns projectes per per a aquest any?

—Espere continuar amb la línia que vaig iniciar farà un mes, amb els meus «negatius», i poder exposar-los. Amb part d’ells també m’agradaria tornar a Londres i realitzar una exposició. Per ara és el que porte en ment, a banda d’una sorpresa que ja està acordada a Castelló que unirà les meues dos passions i que no té precedents a Espanya, que jo estiga assabentada. Així que aquest començament del 2017 m’esperen uns mesos molt artístics i revolucionaris.