+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

«Fer ràdio en valencià va ser un fet trencador»

 

Balanç. A la Ràdio Popular de la Plana, Vicent Pitarch va començar una aventura que tingué un efecte social. - ACN

R. D.
19/05/2019

Un 28 de maig, fa ara 50 anys, eixia a les ones des de l’antena de Ràdio Popular de la Plana el programa radiofònic Nosaltres els valencians. Aquest programa, vehiculat al cent per cent en la llengua pròpia del país, es mantingué en antena ininterrompudament durant tota una dècada, fins al 1980. Amb Vicent Pitarch, creador i ànima del projecte, parlem per explicar els orígens, motivacions i conseqüències d’aquella singular aventura radiofònica.

—Com va sorgir la idea de fer ‘Nosaltres els valencians’?

—Tot s’inicià en un curset de català que jo impartia a l’associacio juvenil «Els Lluïsos» de Vila-real. Allí, a més d’iniciar els participants en els secrets de l’ortografia, el lèxic i la morfosintaxi de l’idioma, es debatien aspectes de la problemàtica lingüística, cultural, econòmica, social i —fins i tot— política del nostre país. Allí va sorgir la idea: no podríem muntar nosaltres, els amics del curset, un programa de ràdio on obriríem els nostres debats a la participació de tothom?

—I vau ser capaços de dur la idea a la pràctica.

—Amb la ingenuïtat i l’idealisme propis de la joventut, van pesar més la il·lusió, la generositat i el compromís que no les dificultats, la inexperiència i els riscos que suposava l’empresa. I tiràrem endavant.

Per aquella aventura calien dos elements absolutament indispensables. Primer, una mínima estructura d’equip de redacció i col·laboració, capaç d’assegurar-ne la contiuïtat; per a això teníem la gent del curset. El segon element era el suport i participació d’una emissora de ràdio amb tots els mitjans tècnics i professionals adients; per a tenir això calia convèncer els directius de Ràdio Popular de la Plana de la viabilitat del nostre projecte.

—Ho vau aconseguir.

—La veritat és que el director de l’emissora, en Joan Soler, es mostrà molt indulgent amb la nostra inexperiència i només ens posà una condició: el compromís formal de mantenir el programa un mínim de tres mesos. Calia donar una imatge de serietat i continuïtat, i la ferma voluntat de no abandonar a la primera dificultat. Vaig entendre el motiu d’aquesta condició quan, unes setmanes després d’iniciar el programa, acabat el curset de llengua i apaivagat l’entusiasme del primer moment, em vaig trobar fent el programa gairebé en solitari i em calgué treballar de valent i buscar nous col·laboradors per assegurar-ne la continuïtat.

—Com va anar l’apartat dels col·laboradors?

—Formidable i naturalment imprescindible. Sense una col·laboració compacta i assídua Nosaltres els valencians hauria fracassat sense remei i prompte. Renuncie a anomenar-ne alguns, perquè inevitablement me’n deixaria de massa importants. Tanmateix, i en representanció de tota aquella colla admirable em permet d’esmentar l’intrèpid Albert Sánchez-Pantoja.

—Com era el contingut del programa? De què parlàveu?

—Era molt variat. Havia cartes dels oients, entrevistes, cròniques dels col·laboradors territorials, notícies d’informació cultural variada, novetats bibliogràfiques, discogràfiques, teatrals i de cinema, comentaris d’actualitat política, social i econòmica, semblances de personatges eminents, anàlisis de libres bàsics, etc.

—Emetíeu música durant les emissions, no?

—És clar que sí. Entre els diversos blocs de locució parlada s’intercalaven gravacions musicals que «esponjaven» l’emissió, és a dir, evitaven l’efecte feixuc de massa text parlat i també donaven un agradós respir als locutors. En aquelles gravacions musicals, a més de la presència preferent de les figures de la nostra «nova cançó», també tingueren el seu espai molts cantautors i grups novells.

—Quins dels materials radiats recordeu, bé, recordes, amb més satisfacció?

—Al llarg de 10 anys de programació es fa dificil remarcar uns temes concrets. Potser els elements que recorde amb major satisfacció són les entrevistes. En vam emetre més d’un centenar, sempre perseguint algun aspecte de l’actualitat i cuidant també mostrar una saludable varietat. Poetes, escriptors, dramaturgs, cantautors, artistes, professionals variats, lingüistes, dissenyadors, pintors... En conjunt, un magnífic mostrari de la nostra cultura, del que lamentablement només conservem una petita mostra, ja que per pura indigència gravàvem les entrevistes sobre les cintes d’entrevistes anteriors i així vam perdre uns materials que avui serien una fidedigna radiografia d’un país i d’una dècada històrica.

—I, encara que sigui difícil, quin va ser el record més desagradable d’aquells 10 anys?

—Sense cap dubte, la censura. Va ser un autèntic malson. Tot el que radiàvem havia de passar per la censura prèvia i allí tallaven tot el que els venia de gust: paraules, frases, paràgrafs complets i —fins i tot— fulls sencers. Els guions dels programes, que he conservat, mostren ben visibles totes les ratlladures que esmenen o suprimeixen part d’un text o el text sencer. I malgrat tot, em satisfà dir que el que escapava a la censura i podíem radiar, encara pagava la pena i resultava interessant per a l’audiència.

—Feu, doncs, un balanç positiu de tot plegat, d’aquesta aventura readiofònica?

—Evidentment, molt positiu. Fer ràdio en valencià, tractant temes seriosos i d’actualitat, va ser un fet trencador sense precedents al país, que tingué un efecte social remarcable per la percepció entre els oients de la plena aptitud de la llengua pròpia del país en l’àmbit de la comunicació. Això que avui és ben clar per a tothom va resultar ben insòlit a finals dels seixanta i inicis dels setanta.

La permanència continuada en antena de Nosaltres els valencians «fent país» durant més de dos lustres, tingué la seua repercussió en el teixit cívic i social del país. Moltes iniciatives culturals i socials que cristalitzarien en anys posteriors, tingueren el seu origen en aquesta repercussió esmentada.