«Des de la primera vegada que vaig veure en escena un text seu, vaig quedar captivat per la manera d’assenyalar el misteri que habita en cada intimitat. Amor i horror conviuen en les seues obres, encarnats generalment en dones. Dones que no poden deixar de parlar per intentar comprendre de què es tracten les seues vides». El director teatral Pablo Messiez es refereix així als textos del dramaturg argentí Santiago Loza, figura clau del teatre llatinoamericà actual i autor de l’obra He nacido para verte sonreír que protagonitzen Isabel Ordaz i Fernando Delgado-Hierro el proper dissabte, 26 de maig, al Teatre Principal de Castelló.
L’obra se centra en una mare que s’acomiada del seu fill mentre esperen al pare que ve a buscar-los. Poc trigaran a iniciar un viatge llarg, tot i que d’alguna manera, el fill ja es va anar fa temps; almenys la seua ment es va anar a un lloc inhòspit fruit d’un trastorn mental. Moments abans de ser portat a un hospital per internar-lo amb l’esperança que es curi, la mare busca paraules per acomiadar-se, sense rebre cap resposta de part del jove. Els records li colpegen, insistents, evocant així davant seu i davant el públic la història d’una dona desesperada, una dona que ha nascut únicament per veure somriure al seu fill, qui no només no ho fa mai, sinó que roman absent, anat, o potser habiti un món que per als altres humans és inaccessible.
Messiez confessa que He nacido para verte sonreír «és una perleta alhora delicada i ferotge. Un ‘melodrama de mare’ contemporani. Un gran bolero. Una trobada amb la necessitat d’estar a prop, d’entendre què hi ha abans o després de les paraules».
LA MUSICALITAT
El director d’aquesta peça, que per primera vegada, l’any passat, es va representar al nostre país, remarca que sempre li van resultar fascinants «aquests casos en què la música popular expressa d’una manera clara i senzilla idees molt complexes. Aquests moments en què ritme, melodia i lletres es troben d’una manera fulgurant, fent brillar el concepte, donant de ple en la diana». Messiez creu que els tangos de Discépolo, les cançons de Cole Porter o els boleros d’Agustín Lara, són tres bons exemples d’això mateix, i segons ell, «hi ha alguna cosa en les obres de Santiago Loza que em recorda a aquestes composicions musicals».
Com un testimoni minuciós i prudent, prossegueix Messiez, «Loza reconstrueix universos íntims servint-se de la cultura popular i d’una escolta alerta de les seues maneres de parla. La seua mirada estratègicament situada en una cantonada, acaba sempre per revelar-nos l’estranyesa, la meravella i l’horror de la quotidianitat».
UN AUTOR PODERÓS
Santiago Loza és a dia d’avui un dels autors contemporanis més representats a Buenos Aires. Té una autoria única i particular, un talent genuí per veure en la quotidianitat el rar, el sinistre, el meravellós. Els crítics reconeixen que posseeix una manera essencial de traslladar realitats molt complexes d’una manera molt senzilla, amb un impacte emocional molt fort.
Al llarg de la seua trajectòria, ha demostrat una capacitat per a triar les paraules d’una manera molt acurada, sense dotar-les d’interpretació perquè el prejudici no capturi la idea, per no deixar-se portar per la censura a l’hora de retratar els seus personatges. En aquesta obra, una de les coses més precioses i valents que ha realitzat Loza és fer de la mare personatge absolutament contradictori. Fins a la seua manera de parlar és fidel reflex de la seua paradoxa: passa de la quotidianitat, d’una senyora de classe mitjana-alta vinculada a la llar, al misteriós i arcaic, convertint-se en un personatge de tragèdia que de cop i volta decideix allunyar el seu fill de la seua vida.
