Quan un sofreix un revés sol recloure’s per evitar mals majors. Activem un complex sistema d’autodefensa que ve determinat normalment per certs plors i laments, acompanyats, com no, per aquest sentiment fatídic d’autocompassió. Hi ha vegades que no ho podem evitar, i ens esfondrem. Però, no ho oblidem, el temps ho cura tot, o això diuen; i durant aquest temps de recança no fem més que llepar les nostres ferides, oblidant-nos del món i anhelant que el món s’oblidi de nosaltres. No hi ha lloc per al riure en aquest període d’amargs pensaments.

Resulta curiós el fàcil que és oblidar-se de com de beneficiós és el riure per al nostre benestar. James Joyce opinava que un escriptor sense sentit de l’humor era una cosa inhumà. El mateix podria traslladar-se a tots i cadascun de nosaltres, escriptors o no. Dit aixó, Jacques Tati em va tornar el somriure en un moment de la meua vida... complicat (o més aviat inesperat). És per això que sempre estaré en deute amb ell, encara que ell no tingui constància de la meua gratitud.

Impossible descriure amb exactitud les benèfiques i miraculoses sensacions que em va produir veure per primera vegada Mon oncle, cinta protagonitza i dirigida per Tati, i en la qual dóna vida a un d’aquests personatges únics i entranyables, Monsieur Hulot.

Tati és un mestre de l’absurd, d’això no hi ha dubte. I gràcies a aquest peculiar home extravagant aconsegueix, amb escreix, despertar el nostre costat més optimista i rialler. Hulot és algú més aviat maldestre, una persona que afronta la vida de manera innocent, sense entristir-se. I és algú que mai es rendeix, i al que tot li sorprèn, cosa que li envejo profundament i alguna cosa, crec, al que tots hauríem d’aspirar.

CICLE // En saber que el Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló anava a dedicar-li un cicle a Jacques Tati durant aquest trimestre, no vaig poder resistir la temptació de dedicar algunes paraules a un cineasta que ha influït a molts altres directors i actors.

La filmografia de Jacques Tati és única i irrepetible, hereva del domini del gag a partir de l’empremta deixada per mestres del cinema mut americà, els seus referents més directes. La seua va ser una trajectòria curta en pel·lícules però importantíssima, definitiva i d’una influència crucial en l’evolució del cinema contemporani. Grans cineastes com François Truffaut, Aki Kaurismäki, Wes Anderson, David Lynch o Paul Thomas Anderson, entre molts altres (fins i tot Rowan Atkinson i el seu icònic Mr.Bean!), han reconegut el seu impacte i la repercussió del cinema de Tati en les seues respectives obres.

Sergio Ibáñez, coordinador de l’Aula de Cinema del Paranimf, comentava que han volgut dedicar-li aquest cicle especial a Tati, “sense necessitat que es compleixi cap efemèrides sobre la seua figura o la seua obra, simplement perquè és un creador / autor que ens apassiona i ens estimula”. Segons Ibáñez, malgrat el seu ampli reconeixement i de ser bastant conegut per gran part públic, “també pot existir molta part del mateix que encara no el conegui o no hagi pogut gaudir de la seua obra en unes òptimes condicions de projecció com les que les presentarem al Paranimf”. I és que cada cap de setmana altern, a partir del proper dissabte, 24 de setembre, es podrà gaudir de la seua filmografia completa de llargmetratges a través de “còpies restaurades en alta definició i projectades en pantalla gran”, com ara Jour de fête.

ESTIL // Sergio Ibáñez opina també que “l’obra del francès Jacques Tati destaca pel seu excel·lent domini dels gags visuals i sonors marca de la casa”. Certament, des dels seus inicis deixa clar aquest peculiar estil que ho immortalitzaria, tal com es comprova amb la seua primera pel·lícula ‘Día de fiesta’.

Aquesta singular forma de veure i entendre el cinema i la vida va anar, en paraules del coordinador de l’Aula de Cinema, “perfeccionant-se al llarg de tota la seua filmografia, des de Les vacances de Monsieur Hulot, en què ens presenta per primera vegada al seu personal alter ego, l’entranyable Monsieur Hulot, amb el seu barret, la pipa, la gavardina i el paraigua, que protagonitzarà gran part de la seua obra”. De fet, avui dia és pràcticament inconcebible no pensar en Tati i Hulot com un mateix ésser. Òbviament, Mon oncle té gran part de culpa en això, ja que amb aquesta cinta va obtenir el premi Oscar a la millor pel·lícula estrangera en 1958.

Hulot apareix novament en obres més estètiques com Playtime o Trafic, que també es projectaran al Paranimf, així com Parade, “una raresa de la seua filmografia”, com afirma Ibáñez i que tancarà el cicle. Sens dubte, és una plaer que dediquin aquest cicle monogràfic a un dels grans de la comèdia de tots els temps, un cineasta que va saber estimar la innocència de la naturalesa humana.