Ja siga a títol personal o en tàndem amb altres artistes, Pablo Milanés continua gravant discos al mateix temps que refà els seus repertoris en concerts de formats canviants. El que oferirà en l’Auditori de Castelló el pròxim 8 d’octubre respon per Esencia i brinda nous tractaments a cançons de tota la seua trajectòria. «Sense música jo no viuria», assegura el veterà de la Nueva Trova Cubana, de 77 anys, en una entrevista per via telefònica en la qual expressa la seua irrenunciable inquietud artística. «Queda molt per fer».
En la gira Esencia que ha realitzat per tota Europa es permet un luxe: recuperar cançons poc difoses de la seua àmplia discografia. «Tinc 50 discos dels quals es coneixen a penes unes cançons», considera el cantautor. «Ara vull que el públic conega unes altres, independentment que cante també les més conegudes». Com quines? «Per exemple, Todos los ojos te miran, Sueños, Matinal, Plegaria...» Les interpretarà acompanyat d’Ivonne Téllez (piano) i Caridad R. Varona (violoncel).
Col·lectiu pioner
Entre elles no figura Mis veintidós años, peça considerada com a moment fundacional de la Nueva Trova, allà per 1964. «A penes l’he interpretada; ja ho van fer cantants com Omara Portuondo o Elena Burke», al·lega matisant aqueix caràcter pioner de la peça. «Així la consideren els musicòlegs i crítics a Cuba, encara que érem molts els que féiem coses semblants al mateix temps. Joves de 18, 19 anys que tractàvem de canviar la música en el sentit tant poètic com harmònic».
Tal com reflecteix en el seu frondós disc en solitari, Renacimiento (2013), Milanés sempre va beure de la rica tradició de gèneres i ritmes cubans. En la seua joventut va arribar a conéixer a mites com María Teresa Vera, Benny Moré... «I uns altres tan importants encara que foren llavors menys coneguts, com Miguelito Cuní, Cotán El Albino o Compay Segundo», recorda. Amb Compay treballaria anys després. «Vaig fer tres discos amb ell abans que arribaren els grans poderosos», apunta al·ludint al Buena Vista Social Club.
Política, no, gràcies
La conversa amb Milanés topa amb un parell de línies roges. Una, la seua relació amb Silvio Rodríguez, que, es diria, ha anat com més va pitjor arran de les seues opinions polítiques creuades en la premsa. «Aquest tema mai el toque. Està oblidat. Passem a una altra pregunta si no et molesta», indica el cantautor. I l’altra, la política en si. En general. O en particular: fa un any va expressar a l’agència Efe la seua sensació d’haver-se convertit en «el portaveu dels quals no s’atreveixen» (a criticar la situació política de Cuba). Ara, els seus representants demanen per endavant als entrevistadors que s’abstinguen d’entrar en aquest terreny.
Què ha ocorregut? «No parle de política ja. Sí que m’agrada parlar del revolucionari, referent a gent com Mandela o Mujica, i de les qüestions socials, relatives al món, al teu barri… Però la política pròpiament no m’interessa ja», rasa el trobador.
Hi ha més disposició a parlar dels seus projectes discogràfics. Després de compartir treballs amb Miguel Núñez (2016) i amb la seua filla Haydée Milanés (2017), o el seu treball Flor oculta de la vieja trova, un mà a mà amb José María Vitier, pianista que ha establit aliances amb Martirio i Maria de la Mar Bonet. I més enregistraments ja consumats esperen en la recambra. «Un disc de salsa i un altre d’estàndards nord-americans en anglés», anuncia. Que no decaiga, doncs. «Faig molts discos, sí. No paro. Vida i música estan mesclades».
