Literatura amb personalitat i un accent de Castelló

Tenint en compte la ingent quantitat de títols publicats, resulta molt dificultós poder fixar-se en tots i cadascun d’ells, per no dir que és una tasca impossible. Per aquest motiu sigui especialment rellevant que alguns autors de la nostra província hagin pogut superar una sèrie de barreres fins al punt de veure’s recompensats amb l’atenció dels mitjans, tant especialitzats com generalistes. No és fàcil ocupar portades o contraportades en els periòdics i revistes, com tampoc aparèixer en els apartats de crítica setmanals o espais de ressenyes, i no ho és perquè, com dèiem, hi ha molt on triar; per aquesta mateixa raó, ser un dels «triats» té major mèrit si cap.

Que un autor o autora, o que un llibre determinat es faci un lloc ja no només en les prestatgeries de les llibreries sinó en els diferents canals de difusió i informació no és fruit d’un treball pur de màrqueting. Hi ha, o ha d’haver-hi, no n’hi ha dubte, un mínim de qualitat literària sobre la qual se sustenti aquest èxit o repercussió. Si no fos així, com a vegades ha ocorregut en la història de la literatura —i en la Història en general—, estaríem parlant d’un autèntic bluf, d’una aixecada de camisa o, més aviat, d’un veritable tongo. No obstant això, i en el cas que ens ocupa, podem assegurar que les obres i autors que destaquem aquí són autèntics professionals, persones que es prenen molt de debò l’art de la paraula escrita.

Cinc obres en l’any 2020

Que el passat 2020 és un any per a oblidar ja sembla ser una obvietat; dir-ho fins i tot, pot produir cansament. El 2020 ha suposat un abans i un després en la vida de milers i milers de persones a tot el món. Pèrdues, confusió, por, dolor, molt de dolor... però també capacitat de superació, esperança, recuperació.

En aquest sentit, no per ser el 2020 un any nefast en múltiples aspectes, deixa de ser un any en què s’han publicat treballs que bé valen la pena ser llegits, com aquesta història personal que és, al seu torn, un viatge en el temps, de Pere Cervantes, o aquesta poesia intimista de Bibiana Collado Cabrera.

Hi ha, ho sabem, molts altres títols publicats per castellonencs al 2020. No obstant això, creiem que d’entre totes elles destaquen cinc per sobre de la resta. Cinc obres diverses, molt diferenciades entre si, cinc maneres d’entendre la literatura, de processar-la, de viure-la.

El chico de las bobinas (Destino), de Pere CervantesEl chico de las bobinasDestino és una novel·la que era, ara podem confessar-ho, una clara aspirant a emportar-se el Premi Nadal enguany. Al final no va poder ser, però el fet d’estar en el bombo de possibles deixa patent que la trajectòria de l’escriptor barceloní establert en les nostres terres va per molt bon camí. Optar a un guardó amb la història i el prestigi del Nadal no està a l’abast de qualsevol, i és per això que, vista l’evolució literària de Cervantes, podem presumir de comptar amb un autor de pes.

Per a aquells que encara no s’hagin submergit en aquesta novel·la, dir que Pere Cervantes situa l’acció a la Barcelona de la postguerra, «un tresor sense fons del qual podem extreure una infinitat d’històries que encara no s’han contat», com ens explicava en l’entrevista que vam mantenir el mes de juny passat. Per a ell, aquest període és «molt literari, molt cinèfil, prenyat de sentiments universals i de lliçons». Així, El chico de las bobinas ens parla de la incomparable fortalesa d’aquestes dones, víctimes de la guerra, que van ensenyar al món com sobreviure, i d’aquestes sales de cinema de barri que van permetre somiar en els anys de plom i es van convertir en refugi d’infàncies malparades. Una història emotiva, que versa sobre l’ambigüitat de la naturalesa humana.

Sobre com el llenguatge pot transformar la realitat i pot generar també violència tracta l’últim poemari de la borrianenca Bibiana Collado Cabrera. Violencia, editat per la prestigiosa encara que jove editorial La Bella Varsovia, és un llibre valent i necessari que intenta respondre a preguntes com ara: Com parlar de la violència des d’un idioma heretat, des d’un idioma que ha permès que existeixi aquesta violència?

La jove poeta, que estem convençuts és ja present i futur de les nostres lletres, reflexiona a través d’aquests versos sobre com les paraules amb una càrrega virulenta «poden fer que l’ocult surti a la llum», o «que serveixin per assenyalar el mal i apuntar cap al lloc on s’amaga la ferida, perquè el record del cop cicatritzis, o per a donar avís a les altres: això cal explicar-ho, això ha de saber-se», com afirmen des de la pròpia editorial. Així, podríem dir que Violencia «entra de ple en el mecanisme dels maltractaments, i ens retreu des de la seva aparent intimitat», preguntant-se, i preguntant-nos, quina classe de societat permet aquesta crueltat, i com posar fi a la violència sense participar de les seves lleis. Sens dubte, una obra potent, reflexiva, necessària.

De La tetera de Russell (Reino de Cordelia), de Pablo Sebastiá, hem parlat fa molt poc. En aquesta novel·la, el castellonenc dibuixa una distopia en un país on una profusa evolució tecnològica ha fet perdre llibertats i drets en pro de la comoditat i la seguretat i on els països referencia actuals, com són el nord d’Europa, sofreixen una regressió al fanatisme religiós exacerbat. Així, en un món en el qual la polarització simplement ha canviat de sentit, Sebastiá ens condueix a un procés científic que acaba convertint-se en la cerca de Déu.

D’estil senzill, gairebé didàctic i humor moderat, Pablo Sebastiá Tirado ha aconseguit elaborar una novel·la a cavall entre el gènere negre, amb denúncia social inclosa i la ciència-ficció amb interrogants metafísics.

Que aquest 2020 ha aconseguit ser un «bon any» per a alguns dels nostres escriptors es pot comprovar perfectament amb la publicació —a la fi!— de la tercera novel·la d’aquesta trilogia fascinant titulada Los ojos bizcos del sol i elaborada en la ment d’un dels autors més singulars del panorama nacional, com és Emilio Bueso.

'Sword & planet' i novel·la negra

Amb Subsolar, que així és com es diu aquest tercer lliurament, posa fi a «1.400 pàgines de ciència-ficció, mol·luscos telèpates i paràsits insolents», com bé remarcava el nostre company d’El Periódico Ernest Alós.

Emilio Bueso continua fascinant amb les seues aventures d’sword & planet’ i una extravagància darrere d’una altra, «amb personatges hilarants com un paràsit luxuriós amb forma de drap i sexualment hiperactiu, un caragol de mar traductora que falla més que Google traduint del tibetà al quítxua, una corpulenta minera no menys activa o un exsiamès que només parla en infinitius, en primer pla».

Tot aquest marc de pura fantasia estrambòtica li serveix a l’escriptor castellonenc —el primer autor espanyol que va publicar Gigamesh, segell que edita l’arxiconeguda Juego de Tronos de George R. R. Martin— per a reflexionar sobre la decadència de les civilitzacions, el posthumanisme i el poder de les grans corporacions. Una bogeria, sí, però una beneïda bogeria.

I de la ciència-ficció i la fantasia ens anem a un gènere més negre i a un autor que poquet a poc va marcant els passos d’una bibliografia coherent, seriosa i amb intencions. Ens referim al benicassut Raúl Ariza i la seua última novel·la Por mi gran culpa (Edaf), obra guardonada amb el XXIV Premio de Novela Negra Ciudad de Getafe 2020.

Resulta sorprenent el fet de ser aquesta la seua primera aproximació al gènere negre, aconseguint a més un reconeixement com el del festival Getafe Negro, potser un dels més importants d’aquesta temàtica en tota Espanya. De Por mi gran culpa, un escriptor com Fernando Marías ja va remarcar que «arrenca amb gran poder, és tota una invitació a continuar llegint a no deixa opció a la mirada lectora», la qual cosa ve a constatar el que ja sabíem d’Ariza, això és, que té ofici, que sap quines són les tecles que ha de prémer per a crear històries que transcendeixen.

De trepidant consideren la història d’aquesta novel·la en la qual el lector assisteix a aquest etern enfrontament entre el Bé i el Mal, plasmat aquí, o més aviat retratat, en aquesta rivalitat absurda entre homes i dones. Ariza el que cerca i aconsegueix és, de manera subtil, compartir una contundent denúncia sobre la violència de gènere; tot això esquitxat d’inesperats salts temporals que ajudaran a desxifrar les raons de la sinistra destinació que els espera als personatges.

És el 2020 un any per a oblidar en molts sentits, sí, però és un any per a recordar que, malgrat tot, els nostres escriptors segueixen al peu del canó, que la literatura que germina per aquí continua guanyant lectors.