«La història de la Literatura Espanyola no seria la mateixa sense la figura de Federico García Lorca», assegura Santiago Fortuño, catedràtic de la Universitat Jaume I. A ell, i tres persones més, Amelia Díaz Benlliure, Laura Rambla i Albert Bellés i Chorva, vam acudir per retre un particular homenatge al poeta i dramaturg granadí, del que el passat 5 de juny es commemorava el 120é aniversari del seu naixement.

Per què parlar de Lorca? O, més aviat, per què parlar de Lorca des del suplement cultural d’un diari castellonenc? Simplement, perquè la influència de l’autor d’obres com El Romancero Gitano, La casa de Bernarda Alba o Poeta en Nueva York, és universal, i perquè des d’un racó com el nostre, potser una mica apartat —alguns asseguren que vivim en la perifèria de la perifèria— res ens és aliè. A través d’aquestes humils pàgines intentem, setmana rere setmana, alimentar la curiositat dels nostres lectors per enriquir les seues vides, i ho fem partint d’una premissa que ja el mateix García Lorca comentés el 1935: «Em sembla absurd que l’art pugui deslligar-se de la vida social». A nosaltres també ens resulta incongruent, i és per aquest motiu que fem el possible per implicar-nos, per traslladar una sèrie de preocupacions morals i anhels a través de les arts i de les lletres, de la ciència, a través del coneixement, de la CULTURA

«La seua vida va ser breu però la seua obra, àmplia i fascinant», continuava dient-nos Fortuño, qui ens va brindar una dada que, per als que encara segueixen preguntant-se què fem nosaltres parlant de García Lorca, resulta sorprenent, i és que el mateix autor granadí va reconèixer la influència del castellonenc Comte de Noroña. «En una primera etapa neopopularista, Lorca va recrear els versos de la lírica tradicional, de la mà de Manuel de Falla, i en una de les seues conferències va reconèixer que van ser les traduccions de les poesies asiàtiques del castellonenc Comte de Noroña les que van inspirar les queixes existències del Poema del cante jondo». Com veuen, he aquí un vincle extraordinari entre aquest «poderoso encantador, disipador de tristezas, hechicero de la alegría, conjurador del gozo de la vida, dueño de las sombras, a las que él arrastraba con su presencia», com va escriure Vicente Aleixandre del granadí, i aquest territori d’agrestes muntanyes banyat pel mar Mediterrani.

García Lorca i Castelló. Sembla mentida, però no ho és. Per més que aquesta relació o vincle sigui molt humil, existeix, com existeixen també centenars de persones a la nostra província que han estimat i estimen els seus versos, que s’han emocionat i han plorat amb els seus diàlegs i escenes. Una d’aquestes persones és Laura Rambla, professora de Llengua i Literatura de l’IES Serra d’Irta, lectora voraç i col·laboradora nostra, a qui li preguntem sobre què ha significat Lorca per a la poesia, per a la literatura espanyola, al que ens va respondre: «Lorca significa que una mateixa mà va escriure el Romancero gitano i Poeta en Nueva York. Això ho diu tot: és ja una apologia de la vida. Lorca significa el mite, la passió i el duende en la literatura universal. I significa el ball de les lletres. Un vals vienés, per descomptat. Mentre nosaltres, lectors de tots els temps i tots els indrets, ballem, ell mira la lluna. La mira, la está mirando. I la lluna també el mira. Qui diu que no és viu?».

TRADICIÓ I AVANTGUARDA

De Poeta en Nueva York també ens parlava Santiago Fortuño. Per al catedràtic, la seua estada a la universitat novaiorquesa de Columbia, el 1929, «va generar un dels llibres poètics més universals —el ja esmentat— on barreja la imatge atrevida de l’avantguardisme surrealista amb la denúncia de l’explotació del negre». Per aconseguir aquest estil renovador, va ser vital l’educació rebuda en la Institució Lliure d’Ensenyament, que com recalca Fortuño, «va informar l’ideari de la Residència d’Estudiants, i va introduir nous plans de progrés en l’educació i la pedagogia a l’Espanya d’entre segles». D’allí sorgirien algunes de les ments més brillants de la nostra història més recent, entre elles, és clar, la d’un García Lorca la influència del qual, ja en la segona República, en l’Edat de Plata, «va ser decisiva en el programa de modernitat i obertura de mentalitats», com bé assenyala el catedràtic de Literatura Espanyola.

Després del seu periple per la ciutat dels gratacels, va visitar Cuba. Aquesta estada, segons explica Fortuño, «li va fer assajar nous ritmes tribals i multiètnics», el que demostra la necessitat de Lorca per seguir experimentant, alhora que aprofundia en les arrels d’altres tradicions i cultures. Una ment desperta, sempre àvida de noves sensacions, capaç de conjugar el passat, el tradicional, amb l’innovador, com va quedar perfectament reflectit a través no només de la seua poesia, si no del seu teatre.

EL TEATRE,QUE ÉS POESIA

Precisament, amb el teatre ambulant La Barraca, «va passejar per tot Espanya el teatre clàssic i la seua activitat dramàtica, també transatlàntica, va mostrar el costumisme andalús, la tragèdia de la dona en Bodas de sangre i de la família tradicional a La casa de Bernarda Alba fins a l’escena onírica i valent del públic», explica Santiago Fortuño.

Teatre evocador, poesia sobre l’escenari. Arribats a aquest punt, qui millor que el més lorquià dels nostres dramaturgs, Albert Bellés i Chorva, perquè ens ofereixi el seu particular vincle amb el mite. L’onder, autor d’obres com L’arròs dels dijous, ens diu: «Federico deia que el teatre és la poesia que s’alça del llibre i es fa humana i, en alçar-se, parla i crida, plora i desespera. El teatre li deu molt a Federico, perquè ell ens ha contagiat la idea que el teatre i la poesia van lligats, que no es pot concebre el teatre sense la poesia, sense la metáfora».

Teatre, poesia, metàfora... Elements lorquians que han impregnat la vida i obra de Bellés, com així ho reconeix: «Des del primer dia que vaig començar a escriure teatre vaig tindre clara la seua influència i, amb el temps, fins i tot vaig assumir que jo estava malalt de poesia, malalt de Lorca. Després va arribar el dia en què em vaig plantejar que potser havia de fugir de Lorca i ser més jo, però llavors em vaig adonar que ja no podia fugir, que tenia tant assumida la seua influència en la meua obra, que ja formava part de mi, que si fugia de Lorca també estava fugint de mi. A voltes intente allunyar-me’n, però llavors Ell sempre torna a mi, o jo torne a Ell».

Lorca, malgrat la seua tràgica mort, segueix viu, molt viu. Com és això possible? Senzill, perquè el seu art va més enllà del terrenal. Ja ho deia Pablo Neruda: «Hay dos Federicos: el de la verdad y el de la leyenda. Y los dos son uno solo»; i prosseguia el poeta xilè: «Hay tres Federicos: el de la poesía, el de la vida y el de la muerte». Paraules, aquestes, que ens fan rememorar altres signades per altra ment única de les nostres lletres, Miguel Hernández, que va valorar la mort de Lorca escrivint: «Muere un poeta y la creación se siente / herida y moribunda en las entrañas».

Molt s’ha escrit de la vida, obra i mort del poeta i dramaturg al que li retran un altre homenatge a la Casa de Cultura de Castelló el 16 de juny, amb el concert Romancero gitano. Vida, muerte, tradición y sangre. 120 años con García Lorca, a càrrec de la Coral Juan Ramón Herrero i la guitarrista Ana Mª Archilés. Com veuen, segueix despertant gran interès, ja que la seua figura segueix sent magnètica i hipnòtica. Com bé expressa Amelia Díaz Benlliure, poeta i editora: «Des del cante jondo i la lluna, fins a un petit vals vienès. Des dels camins de Granada, fins a la llum de Nova York. La veu soterrada de Federico. La veu que segueix viva. El que regira els budells. L’aliment. L’essencial. La seua poesia infinita».