Sota el títol Res és el que sembla, l’artista català Antoni Marquès presenta el seu últim treball a la galeria Cànem. Aquest és un projecte amb caràcter autobiogràfic, que neix de la pròpia trajectòria de l’artista, i on parla d’episodis únics viscuts per ell mateix. Estem davant d’un viatge a través del temps que es construeix a força de records familiars, des d’objectes a fotografíes. Com ell mateix comenta: «He recuperat unes fotografies familiars, des de la foto molt antiga d’una rebesàvia, a la del meu fill. O bé, una imatge de l’École des Beaux-Arts de París on vaig estudiar, o un munt de catàlegs d’ARCO». Existeixen també, ell ho remarca, elements que ha utilitzat al seu taller, com podria ser un tamboret o una butaca, i algun objecte familiar, «des d’una vaixella, un suport d’una cadira o un excusat», explica. Així mateix, es poden observar dos quadres pintats a l’oli, unes obres que, ens diu, estan formades per «un paisatge amb la muntanya del Pedraforca al fons, cim emblemàtic a Catalunya, i una marina de Llançà, poble de la Costa Brava». Pel que sembla, en paraules de l’artista, tots dos van ser pintats pel seu oncle i fins a la data romanian a casa dels seus pares.
Altres elements presents en aquesta exposició són una sèrie de fotografies originals que han estat ampliades i retocades, ja que ha volgut incorporar «un element pertorbador que distorsiona la imatge original, però que suggereix nous i múltiples diàlegs, creant una nova obra». Entre aquests elements, trobem una espècie de pom de diferents mides, realitzat amb escaiola i pintat amb goma laca, materials que Marquès sol utilitzar molt a l’hora d’idear i materialitzar la seua obra com es pot observar en diverses de les peces de l’exposició, i una forma amb la qual l’artista ja estava familiaritzat gràcies a treballs anteriors com Penetrables. Així mateix, també s’enllaçaria amb les peces en relleu més recents, obres que com bé diu l’artista, sorgeixen d’«uns forats realitzats sobre una superfície plana i que són similars a les quatre peces relleu [...] de diferents colors titulades Vida activa», que es mostren en aquesta exposició. Els poms esmentats anteriorment, són el resultat d’omplir aquest buit amb escaiola, «són uns poms que no compleixen la seua funció d’obrir ni tancar i menys d’estirar, s’han convertit en un element distorsionador que interfereix o oculta la imatge o objecte sobre el que està», explica l’artista català.
ESTIL
El present projecte evidència l’estil i l’evolució de Marquès des dels seus inicis, a la dècada dels vuitanta, fins a l’actualitat, i, sobretot, el seu marcat caràcter expressionista i experimental, on l’escultura ha estat sempre present. Però, si per alguna cosa es caracteritza el seu treball és per com juga no només amb els materials sinó amb el motiu i el concepte, i, per tant, amb la percepció. Irònic i atrevit, barreja i contraposa formes, estructures, superfícies, objectes, colors o materials, entre d’altres elements, amb els quals experimenta creant una infinitat de noves sensacions estètiques. Així doncs, aquesta instal·lació busca provocar reaccions molt diverses en l’espectador amb cadascuna de les seues peces, en les que d’alguna manera es dóna una lectura intencionadament equívoca. De la mateixa manera, en la majoria de les obres predomina l’ambigüitat amb un cert aire avantguardista, tant pels materials emprats com per la seua manera de acoblar i utilitzar-los, buscant sempre crear i establir una tensió, un xoc, entre les formes geomètriques i orgàniques, els colors i/o materials, originant sempre un resultat de contrast, resistència i oposició.
Dit això, no és d’estranyar que en l’obra d’Antoni Marquès, tant la incoherència i l’ambigüitat, com la provocació del gust per l’establert, es presenti com una part integrant del seu discurs. La seua obra es podria considerar multidisciplinària en ser el resultat de fonts molt diferents com, per exemple, la poesia, el cinema, la música, el dibuix... juntament amb la seua pròpia experiència. Peces amb la capacitat de molestar i dificultar tant la seua interpretació com el seu significat davant l’espectador, ja que parteixen de la premissa del propi artista que si una obra pot ser explicada no val la pena realitzar-la.
