Vaig escriure a Sergio Martínez Luna, autor de Cultura visual. La pregunta por la imagen (2019, Sans Soleil Ediciones) per a dir-li que, al meu entendre, el seu llibre és un d’aquests textos que un haguera volgut llegir fa ja algun temps, per la seua eloqüència, precisió en el llenguatge i clarificació de conceptes complexos.
La segona part del títol —La pregunta por la imagen— deixa clar que les successives pàgines no seran un conte infantil. La dificultat per a donar cabuda a una cosa tan esvarosa com l’aparell escòpic i les seues implicacions en el col·lectiu i individual simultàniament, requereix un coneixement de l’assumpte que està a l’abast de molt pocs.
La digitalitat ha suposat una volta més de rosca en la nostra manera de comunicar-nos i relacionar-nos, també amb les imatges. La seua naturalesa material, intencional, objectiva i subjectiva precisa d’un enteniment i reflexió des d’una perspectiva nova. Un altre gir, i ja van uns quants.
El professor estatunidenc W. J. T. Mitchell ja s’ha preguntat en diverses ocasions què són hui les imatges, per què són i per a què són. A més, en un llibre publicat per la mateixa editorial es preguntava «què volen les imatges», cosa que no pot deixar indiferent a ningú en tant que, fins ara, potser pensàvem que només nosaltres projectàvem els nostres desitjos, pors, angoixes i esperances sobre la bidimensionalitat de la imatge i que aquesta, en la seua condició de matèria inerta, simplement es dedicava a romandre immutable. Qui haja vist la pel·lícula Velvet Buzzsaw (2019) pot ser que ja haja canviat d’opinió.
Però aquesta inmutabilitat no és més que una ficció més, com ser virtual en el món dels Sims. Les imatges hereten, hui, els usos i intercanvis que esdevenen en cada transferència de dades, de dispositiu en dispositiu, de xarxa en xarxa. La pell de la imatge, com diria José Ramón Alcalá, presenta les mateixes arrugues que el pas del temps dibuixa en la nostra pròpia pell.
El glitch, l’apropiació, la transfusió icònica, el parasitisme o la mutació de píxels en segments més o menys semblants a la realitat tangible, són algunes de les conseqüències que pateix la imatge en constant circulació. O, en paraules de Martínez Luna, les imatges adquireixen un «moviment a través de l’espai i del temps, entre comunitats anònimes i comunitats d’espectadors-usuaris, al llarg de plataformes, xarxes socials, solapant-se les temporalitats i els espais digitals i físics».
