El saragossà Enrique Larroy mostra a la sala Cànem una suggestiva exposició sota el títol ‘Cel d’escai’, en la qual dóna via lliure a la dinàmica capritxosa de les seues formes, als contrastos dels seus colorits i alhora a una referència de una modernitat plàstica que té molt d’autobiogràfic. El mateix artista en l’explicació del concepte de la seua obra recorda la influència en la seua joventut d’aquest polipell de plàstic en els inicis de la industrialització del nostre país en els anys seixanta. El disseny creà nombroses estampacions per variats usos i aquestes estampacions van estimular la imaginació del nostre artista que crea amb ells els seus propis espais, els seus propis universos, els seus propis habitacles intencionals d’estada sensitiva, emocional, evocadora, e intuïtiva... és a dir referències intel·lectuals, que no deixen de ser referents immaterials, com ho pot ser el cel.
L’exposició té una poderosa plasticitat, arribant a transitar innombrables espais de realitat tridimensional com l’acció de les seues línies o els seus colors en els quals emergeix una activa fluorescència i un conjunt de poderosos contrastos de dominadora intensitat. És un afany de moviment i acció que encara que es presenti en una ordenada geometria indueix, per la brillant tensió de les gammes cromàtiques, a un capficar-se amb la plasticitat del seu dictat.
Els seus espais són quimèrics, impossibles, d’una saturada inversemblança, però subjugadors en el seu accent i en la tensió comunicada de línies i colors. Sens dubte hi ha dèbits del disseny industrial, del Pop, i de la surrealitat, però sobretot hi ha un llenguatge original, propi molt imaginatiu que porta l’espectador a enquimerarse en aquestes geografies inaudites on les rutes no arriben mai a concloure, portant al que contempla a un univers diferent, més emocional que racional, més fantasiós i imaginatiu que real. Un univers celestial, sens dubte. H
